Parlaré de la Consol...

Parlaré de la Consol, de com em vaig trobar escrivint sense haver-ho fet mai tret de les redaccions escolars, de com desitjava que arribés el dilluns per sentir-li dir a tots, un a un, que allò que havíem escrit estava molt bé, que potser caldria retocar algun terme que es repetia massa, que la idea era molt bona, que hi continuéssim treballant.

Recordo quan ens trobàvem els dimarts i els divendres, dies que jo anava al mercat, i anàvem a fer un cafè al Caracas i de què parlàvem, de pel·lícules que havíem vist, de llibres que havíem llegit, i ens els deixàvem l’una a l’altra. De com mica en mica em va anar fent confidències d’aquelles que no es fan a tothom i que jo acceptava, feliç, com a prova d’amistat.

També puc explicar-vos, a rel d’aquestes trobades, les velades insinuacions de venedores, veïnes i conegudes sobre la meva relació amb ella. És la meva professora del taller d’escriptura i ens em fet amigues, deia jo, amb un somriure, mentre maleïa els ossos de la meva interlocutora.

Em venen a la memòria les tardes que ens reuníem per fer les classes a casa seva quan la malaltia ja li començà a prendre les forces; lectures i treballs barrejats amb tasses de te i qualsevol cosa per fer content l’estómac.

I, més endavant, les tètriques, vergonyoses, habitacions de Sant Pau després de les intervencions a que la van sotmetre, sempre pensant que el cos guanyaria la guerra, fins a l’última, la pitjor de totes, on la mort no es movia del seu costat, sotjant-la, inclement.

Agraeixo aquesta última visita molt especialment perquè em va permetre acomiadar-me’n tot portant-li una última alegria: el llibre dels nostres treballs, imprès.

Núria
1-12-2008

GRACIES

Consol benvolguda:

Vull donar-te les gràcies per la teva mirada aprovativa, afable i acollidora, pel teu somriure mig tímid, mig agosarat, quan em deies: Apa, Montserrat, m'he de treure el barret amb aquest sonet que tha sortit!.

Sempre veies el millor de cadascuna en els nostres escrits.

Gràcies per les teves paraules al pròleg del llibre "Bocins íntims", el primer del taller on he col·laborat. Paraules que, encara que, dirigides a totes, me les he fet meves en llegir-les i rellegir-les.

Gràcies per haver plorat amb els meus escrits novells, que feien relació a aquella guerra que tu no vas conéixer, per que la vas viure en el fons del cor.

Gràcies per aquelles riatlles que et despertaven el petit elf que portaves dins, en escoltar llegir la feina feta al taller.

Gràcies per estar al meu costat, a casa, quan faig els deures, quan em claves copets de colze quan em quedo aturada i, aquell "va bé" quan recomenço i acabo i ho passo a lordinador.

Gràcies perquè estares sempre al cap de taula, al taller, afirmant amb lleugers cops de cap, cada frase més o menys polida amb el teu somriure amable i comprensiu.


MONTSERRAT FORTUNY
27.11. 2008

La Consol ens ha deixat....

La Consol ens ha deixat i camina per corriols de pau.

Aquí enyorem la seva mirada franca, la parla fluïda i generosa, sempre ràpida en la resposta, gran comunicadora, amb qui era fàcil establir lligams afectius.

Les idees, els pensaments i els sentiments, brollaven impetuosos, cercant la ploma, dirigida al full immaculat, posant negre sobre blanc, línea rere línea, omplin llibretes, que ella guardava com a tresors ordenats primorosament en lleixes.

D’esperit assedegat cercava l’aigua de la font profunda de l’ànima, i aquesta generosa brollava segons la demanda, i en el seu cas abassegador.

Independent, amiga sincera, gaudia de l’afecte de tot aquell amb qui tractava.

Dono gràcies per haver-la conegut. La seva llum i el seu amor, romandran per sempre dins el meu cor.

Carme Marquès
01/.12/.08

R E S U R E C C I Ó N

pintura de Montserrat Gudiol

Ya no hay muros que oprimen
Ni ruge la fiera hincando sus garras.
Cayeron las rejas que ardientes mordían.
Mi carne gélida no oye, ni siente,
no tiene respuesta.
Alrededor, solo luz cegadora,
agua limpia que fluye,
manantial que brota purificador
en lo hondo del alma.

Carmen Marquès
26/. 11/.08

Breu història d'una amistat

Un càlid somriure des del cel, ets tu Consol?

Quan encara era una adolescent ja llegia amb desfici i m’hagués agradat escriure, però la meva timidesa m’impedia fer-ho.

Tan sols vaig escriure un parell d’articles a la revista que la meva escola publicava cada final de curs.

Després, per coses de la vida, mai no vaig tenir temps ni ganes d’escriure.

Fins que una vegada arribada a la jubilació, com que era sòcia de la Cooperativa Rocaguinarda, em vaig assabentar que farien unes classes d’escriptura, anomenades "taller d’escriptura creativa" —era l’any 2000—coordinades per la Consol Sánchez.

De seguida em van agradar; la Consol no era una mestra exigent, ans al contrari, deia: "deixeu-vos anar", "escriviu el que us surti, no s’ha de tenir por mai d’escriure".

Ens vam fer amigues i cada dilluns ens trobàvem de set a nou, per llegir el que havíem escrit a casa i, després, treballar en grup.

Mai no ens va fallar, només el 2006, quan li van detectar un càncer de còlon, ens va haver de deixar soles, però sempre ens donava les consignes per escriure

Vam anar alguns dies a fer classes a casa seva quan es trobava millor. Mai no ens va refusar, la seva veu sempre era amical i estava contenta parlant amb nosaltres.

Semblava que se n’havia sortit, però el setembre següent li van anunciar que s’havia escampat una mica, però que no patís, que se’n sortiria.

Han estat tres anys de molt de sofriment, però sempre es va mostrar amb molta enteresa i amabilitat.

Va lluitar tant com va poder, però la químio ja no li feia res, i va renunciar a seguir. Sento no haver pogut veure-la abans de morir, no va poder ser; però estic segura que ara deu ser feliç.

Maria Lluïsa

1.12.2208

ADÉU CONSOL

Adéu, Consol, dona lluminosa que ens has acompanyat en el camí de les lletres, que t’has lliurat, generosa, als vents de la vida i de l’amor, que has lluitat i estimat amb franquesa i amb valor.

Recordaré la teva veu clara i serena, que es feia apassionada quan llegies en veu alta textos que t’agradaven especialment. Llavors s’alçava més intesa i solemne, vivint i recreant cada frase, cada vers. La literatura et transformava, hi nedaves com peix a l’aigua, cercant sempre nous mots que et fessin vibrar, i després ens els oferies, com el pescador que ha trobat al fons marí un tresor antic i que no es pot resistir a ensenyar-lo, a compartir-lo, amb la il·lusió d’un infant, amb la saviesa d’un avi.

La teva presència dinàmica i senzilla feia dels tallers un lloc especial. Sabies trobar sempre un comentari encoratjador i aconseguies que fins i tot les més tímides s’anessin descloent de mica en mica, fins a expressar sobre el paper bocinets de la seva ànima. Has fet que moltes obrissin camins interiors que no sabien que petjarien. Gràcies, Consol, per aquest regal, pel teu mestratge.

Et fascinava aquesta o aquella paraula. Les paraules, sempre les paraules; però sobretot els sentiments i els pensaments de les persones que hi havia al darrere. Cercant una vegada i una altra els ressons secrets que uneixen les experiències dels homes i les dones, que els fan créixer i comprendre.

El teu camí de dolor també el vas compartir, explicant amb delicadesa i valor la llarga lluita a què et lliuraves. I ara nosaltres compartim finalment la pena de quedar-nos sense tu, sense la teva amistat.

Pensem en tu i, pensant-hi, escrivim. Segur que això també t’agradaria.

Ara ja lentament te’n vas cap a la terra dels records, però vibra encara en l’aire el caliu dels moments i els mots que hem compartit.

Coral

Barcelona, 1 de desembre de 2008

COMIAT - Lluna minvant

Fràgil com un ànima perduda,
romans en l’espai infinit sola tossuda.
ens piques l’ull i vols que seiem el teu minvant
per compartir una pau, fa molt de temps rompuda.

El nostre pensament vola vers l'infinit etern,
malda per dipositar un bes
al vell mig de ta galta volguda.

Dues albines ales, qual la flor de l’ametller,
broten al bell mig del nostre cor, que es deleix,
per alçar el vol enllà on tot temps s’atura.

És l'hora del terrenal comiat,
la veu ha emmudit, el cos ja descansa
novembre declina molt lentament
i sense consol el fred ens encalça.



Sempre en el nostre record:
Les teves companyes de lletres.

LES FULLES MORTES DEL DESENCÍS

Voldríem,
que amb la tardor
caiguessin les fulles mortes
del nostre desencís;
que enrojolissin les cares
d'aquells que pretenen
moure els fils
dels nostres destins,
i que cruixissin sota
els peus dels innocents,
els ressecs cors del poder.

Les ànimes que volen conservar
un cert grau de llibertat,
davant el trist espectacle
de la mort del lliure criteri,
es retiren al palau d'hivern
cansades per l'esforç esgotador
de tractar de mantenir
la independència moral
davant de qualsevol poder acaparador.

La tardor és temps
de mantenir en guaret
els camps exhaustes
després de la llarga canícula,
Temps hi haurà perquè
reneixin de nou en primavera
quan, de ben segur,
donaran novelles flors d'esperança
en un futur millor.

DIÀLEG DE SORDS

¿Què vull de la vida, em pregunta?,
bé, no desitjo gaires coses o,
pot ser masses, no ho sé.
Vull viure, el més a prop possible,
del que és simple,
de la saviesa dels arbres
del color de les flors
de la veritat del sol,
de l'olor de la pluja,
de la música dels ocells,
de la familiaritat dels camins,
de l'amor que no demana
de la bellesa de la imaginació.

Vull poder captar amb el sentiment
i amb l'eina de les mans,
el llenguatge de les pedres,
la textura dels sentiments,
el vol dels gestos,
l'enigma del contrallum,
el sabor dels desitjos veritables,
el glaç hermètic del temor,
la veritat de les mirades
el misteri de la intimitat
i convertir-lo en imatges evocadores
en paraules amb vida pròpia
a la fi de foragitar els vells fantasmes de la por.

Puntualitzi, encercli,
aproximi, assenyali,
concreti, no divagui,
no generalitzi, defineixi,
no es perdi en divagacions,
si sap el que vol
ho pot aconseguir.

Sento por, una por espaordidora,
sento el vertigen de la por,
la inseguretat de l'invalidat,
la invisibilitat de l'ignorat,
la inexpressivitat de l'analfabet,
la incredulitat del ferit,
la immobilitat del vençut,
la solitud del no estimat,
el temor invalidant de qui s'ha perdut
lluny de no sap quina casa familiar.
¿Li cal que puntualitzi més?.


Carme Martin

FRACTAL

Mi cuerpo es un fractal
cuadrícula parcelada
simetría redonda
aguacero que huye
sin dejar sedimento

Consol S. Buendía

OJOS DE PAJARO

Ha venido la Parca, la amiga fiel

la que nunca falla.

Se presentó cuando más la esperaba.

Ojos de pájaro, mirada glauca

iris negro sobre pupila negra,

no hay mirada en ellos

espejo oscuro que refleja la nada.

Mi cuerpo se rindió a ella

más no mi alma

que vuela ligera

hacia la luz que la reclama.



C. Marquès

GRABO LO QUE NO TIENE FORMA

Aplico mi oído al pálpito del tabique

grabo lo que no tiene forma

el cansancio entorna la mirada

miopía de celofán.

Dispuesta a ser plata clara entre mis dedos

caldeo mi cuerpo de humus

hasta que el frío traspasa la sábana

espasmo redondo, tangente pautada.



Me recreo en la espiral

cinco bolsas anaranjadas

cuelgan del árbol de navidad,

el bienestar es sentir mi latido

de este modo no de otro.



Consol S. Bondia
dijous 15 maig 2008

SOVINT ENS FEM TRAMPES

La talla ben bé pot ser
la d'una puber de 15 anys
i la mirada et fa joc.
Les mans dos ocells desmanegats
d'ossos tendres i flexibles.
Els ulls radiants i rodons
com dos fars de llum en la nit,
són desperts i joganers
acceptes de bon grat l'atenció
que la teva presència reclama
des d'el principi del temps.

No importa la vida o la mort,
ni l'ahir fosc
ni el demà incert,
en moments com aquests
hom esgarrapa tendrament
els moments pels quals llisca
i els treu el suc pacientment.

Una cullarada de flam
una miqueta més,
no no cal que me'l donis
però ben mirat si, fes-ho
em plau la teva tendresa
i la manera que em parles, segueix,
sóc la teva nina de paper de seda,
¡tant fràgil i transparent ara mateix!
que les meves llàgrimes
podrien fer naufragar la nau
convertint-la en el tros de carn adolorida
que vull defugir,
per això no ploro
només llisco en el dia a dia.

En moments com aquests
penso que tot sovint ens fem trampes
i enmalaltim inconscientment
a la fi d'aconseguir
l'atenció que ens mereixem,
l'amor que ens van furtar agressivament
en époques remotes
quan no podien acceptar
la nostra llibertat d'escollir
ser diferent.

Per això la teva veu ara mateix és jove
i el teu cos marca poques formes
i els teus ulls són primaverals
i les teves mans floten en l'espai
dibuixant papallones,
per fi l'aire pren olor de roses roges
i et mous còmode i feliç malgrat el dolor,
¡ a la fi has aconseguit el teu somni!
ser tu mateixa, estimada en la teva essència.

Sovint ens fem inconscientment trampes
i paguem cares les excuses,
els camins són planers
quan hom accepta que la mida
d'hom mateix
mai no en depén de l'altri
sinó que rau dins nostre.

L'evidència ens farà finalment lliures.


Carme Martin

corren el núvols com pensaments passavolants

Corren el núvols com pensaments passavolants
cap horitzó ni proper ni llunyà no ells acull.

Corren els núvols blancs com conillets de fira
ara hi són i ara no hi són.

La terra ens manté en suspens
mentre els núvols viatgen,
qual hamaca estesa entre imaginaris
i immensos arbres sota el cel seré.

Corren els núvols sobre l’encerat comú
escrivint els seus missatges sense paraules,
i dibuixant imatges impossibles,
que sols interpreta la nostra imaginació.

Corren els núvols com pensaments passavolants,
cap horitzó ni proper ni llunyà,
malmet la seva ànsia de llibertat.

Carme Martin

La niña que fue mi madre. Recuerdos de guerra. Cabo de Gata (Almería) 1939.

La tierra no la elegí yo, simplemente la dejaron allí frente a mis ojos al nacer. A muchos les parecía una tierra extraña, diferente a la que conocían. Aprendí a verlos huir, esconderse, de la fuerza del sol que penetraba por cada rendija de las encaladas casitas mientras miraban con asco, el paseo sosegado de las lagartijas sobre las lisas paredes hasta perderse en las arenas de un desierto que dormía a nuestras espaldas.

El mar, líquido amniótico de una tierra abandonada, tampoco lo elegí yo, pero allí estaba, asomado al balcón de mis sueños más infantiles, siempre azul, siempre cercano. Cuando no lo veía en la oscuridad de la noche, me dormía mecida por el rumor de las olas que una y otra vez se acercaban hasta los pies de mi cuna.
Nunca vi una flor abrirse a mi paso, ni oí crecer la hierba en verano; el patio, solo albergaba tierra de playa y algunas piedras de diversos colores y tamaños que el mar en sus desvaríos otoñales, iba regalándome por mi cumpleaños.La dureza de los parajes, convertía los juegos en aterrizajes en una luna privada y desconocida colonizada por algunas serpientes y alacranes.La única arboleda que conocí estaba formada por árboles de pitas de enormes púas y de matorrales de esparto con los que llenaba mi capazo para luego vender en el mercado y tras los cuales se podía ver el surco rojo que mis manos alimentaba.
Los caminos, arrancados a rocas magmáticas, laceraban los desnudos pies que los atravesaban, como tributo a la pobreza y los devolvía a ese lugar donde nunca llovía, donde nunca crecían los prados y el agua sólo era un mar salado.
Cuando vinieron a buscar a mi padre, aún era verano. Siempre recuerdo ese instante, ese momento. Ya habíamos cenado y mis hermanos más pequeños, ya dormían.Mi hermana Maruja y yo, cada noche salimos tras mi padre que solía sentarse en una roca para fumarse un último cigarrillo. La luna en esos días brillaba mostrándonos un mar dorado. Nos desnudamos muertas de risas y nos adentramos en sus tibias aguas.
Cuando nos cansábamos de bañarnos nos tumbamos en la arena y como siempre hacíamos comenzamos a contarnos historias. Mi hermana ya sabía leer y le gustaba comprarse cuentos de hadas, que leía a escondidas, cuando no la veía nadie, así que no le quedaba más remedio que explicarme esas para mi enigmáticas historias de príncipes y princesas, pues yo hacia tiempo que había descubierto su secreto.
Mi padre era un hombre alto y nervioso que parecía no poder estar nunca quieto. Siempre estaba trabajando en las salinas de las que era un técnico especializado, o cazando, o pescando o arreglando algún mueble, herramienta o cacharro.
Aquella noche era muy cálida y no apetecía dormir dentro de la casa, así que mi padre retrasaba la hora de hacerlo. Nos acercamos hasta donde estaba y él se rió al vernos llenas de arena. Yo me senté a su lado, como solía hacerlo siempre, amparándome tras su cuerpo, como cuando mi madre me perseguía para darme un cachete, mientras mi hermana buscaba caracolas para hacerse un joyero como el que había visto en una revista.
No sé qué hora era cuando oí llamar a la puerta. Aún no me había dormido, dando vueltas a todas las historias que mi hermana me había contado. No entendía como una princesa que lo tenía todo y vivía en un palacio maravilloso, quería irse con un príncipe a un lejano lugar, por mucho caballo blanco que tuviera y le prometiera amarla eternamente. Me sobresaltaron las voces. Mi madre comenzó a llorar y el pequeño que llevaba en sus brazos se despertó asustado. Cuando se llevaron a mi padre a declarar sus sobrinos, con cuyos hijos jugábamos habitualmente, prometiéndole a mi madre que enseguida se lo devolvían, no sabía aún que nuestra vida, tal y como la conocíamos, había acabado para siempre.
Pasaron algunos días sin ver a mi padre. Mi madre no paraba de llorar y no entendíamos que estaba pasando.
Las vecinas comenzaron a visitarnos y traían comida. Cuando se iban nos miraban y nos decían: pobrecillos. Niños tenéis que ser buenos y ayudar a vuestra mamá. Yo las miraba con odio, las muy necias no sabían que mi papá volvería muy pronto.
Los días se alargaron hasta convertirse en meses. Las vecinas poco a poco dejaron de venir. De vez en cuando nos visitaba algún pariente. La comida también empezó a escasear y yo cada vez tenía más hambre. Mis hermanos se peleaban cuando veían un mendrugo de pan y yo no entendía nada. Luego todos caímos enfermos. Los vecinos sorprendidos de no vernos durante días, llamaron a las autoridades, cuando abrieron la puerta dijeron que teníamos tifus.
Todos fuimos llevados al hospital. Mi madre y mis siete hermanos. Cuando las monjas nos preguntaron donde estaba nuestro padre, mi madre les contestó que en la prisión: había sido denunciado por unos familiares por rojo, pero que eso no era cierto. Desde entonces las hermanas dejaron de hablarnos y siempre que podían nos pegaban diciendo que éramos hijas del diablo.
Por fin pudimos irnos del hospital y volver a casa. Aunque estábamos todos muy débiles y no teníamos nadie que nos alimentara, mi madre consiguió comprar algunos alimentos al vender algunas de sus joyas. Pronto desaparecerían de la casa, la vajilla de porcelana, los manteles, las cortinas, la cristalería, así como el ajuar que mi madre iba preparando para mis dos hermanas y para mi que éramos las más mayores.
Un día mi madre dijo que podríamos ver a mi padre. Mi hermana mayor había sido colocada como niñera, a pesar de sus 11 años, pues era una boca menos que alimentar, Maruja y yo salíamos todos los días a recoger esparto y pita que vendíamos en el mercado y con lo que podíamos llevar algo de pan a casa. Por la noche estábamos tan cansadas que nos dormíamos en la mesa mientras cenábamos.
Cuando mi madre salió la primera noche, la seguí. Me dijo que volviera que tenía que ir a ver a mi padre y tenía que andar mucho. Me negué. Me daba miedo que fuera sola por la playa. Andamos toda la noche hasta llegar a Almería. Eran muchos kilómetros de distancia, así que cuando llegamos ya era de día.
Seguí a mi madre hasta un camino abandonado. Nos escondimos agachadas, tras una pequeña loma. Llegó un camión. Unos hombres armados hicieron bajar a unos hombres del mismo. Los pusieron en hilera y comenzaron a dispararles. Quise gritar, pero mi madre me tapó la boca con su mano, mientras me abrazaba. Sentía resbalar sobre mis labios sus lágrimas saladas que yo apresaba con lengua golosa.
Luego el camión se puso en marcha y se alejó refunfuñando.
Muy despacio y llenas de miedo nos levantamos sin saber muy bien qué hacer. Mi madre me cogió de la mano y nos dirigimos hacia los hombres que yacían en el suelo como muñecos rotos, bañados en grandes charcos de sangre.
Llegamos hasta ellos corriendo como si en ello nos fuera la vida. La mano de mi madre tiraba con fuerza de la mía, arrastrándome. Me caí y la vi a ella alejarse, abandonándome en ese lugar. Quise seguirla pero de todas partes salían mujeres y hombres gritando en la misma dirección donde había ido ella. No pude distinguir su figura, así que me quedé donde estaba mirando lo que pasaba.
Al principio no entendí nada. Todas aquellas personas levantaban los cuerpos. Unos los miraban y los volvían a dejar, otros, comenzaban a abrazarlos mientras lloraban, otros los cargaban sobre su espalda y se los llevaban. Otros, se alejaban sonriendo con las manos vacías.
Mi madre regresó a mi lado. La vi acercase a mi. Tan pequeña, delgada e indefensa, inmensamente pálida, sus ojos enmarcados por dos enormes círculos negros y su pelo, antes recogido sobre la nuca, desparramado sobre sus hombros temblorosos. Corrí hacia ella intentando comprender qué pasaba.
Me cogió de la mano y sin decirme nada comenzamos a andar nuevamente por la playa. Luego nos sentamos y sacó un trozo de pan y lo partió en dos, su trozo era muy pequeño, por lo que pensé que no debía de tener mucho hambre, al contrario de mi que estaba hambrienta y me hubiera comido dos trozos más, como mínimo.
Debí de dormirme un poco pues noté que mi madre me sacudía con suavidad diciéndome: Vamos tenemos que darnos prisa, aún tenemos mucho camino para llegar a casa.
Como ya no estaba tan cansada me puse a correr por la playa y a buscar conchas de colores, a lo mejor también yo podría tener un joyero, como el de mi hermana. Aunque pensándolo bien, el mío sería mucho más grande, pues mamá me dijo que la próxima vez que fuera a ver a papá si quería, podía acompañarla.

M.C. Briones

Esta historia es un pequeño homenaje a mi madre. Durante años he escuchado la historia de cuando a su padre, mi abuelo, una vez acabada la guerra lo detuvieron los falangistas, tras ser denunciado por un sobrino. Estuvo más de 3 años en la cárcel sin saber nunca de que se le acusaba.Fue excarcelado, tras sufrir tortura, al detectársele un cáncer de garganta terminal.

Conozco personas que perdieron a varios miembros de su familia en la guerra. A otras tuvieron que exiliarse de su país para sobrevivir. Hubo a quienes se les prohibió expresarse en su idioma y fueron perseguidas por hacerlo. A mi madre, como a otros muchos niños se les arrebató la infancia, y la infancia de un hombre, como decía Rilke, es su patria.

EL XUSCO

El meu pare, durant la guerra,
eixa guerra tan cruel i fratricida
que assolà la nostra terra
i ens va desfer als catalans la vida,
resultà ferit i, a l ´hospital
el menjar era molt magre, sort en tenia del pa.
Cada dia en rebia un, ben sà i natural,
pa de munició, que en deien xusco, bastant gran.

La mare i jo, per a estar-nos ben aprop
d´ell, havíem anat a viure a Vidreres,
dels avis materns casa pairal,
a tres quilòmetrers de Caldes, per solitàries carreteres,
doncs el Balneari Prats, en tan bell lloc,
l´havien convertit per als ferits, en hospital
i totes dues hi anàvem cada dia caminant,
per a veure el pare una estona i mostrar-li nostre amor.

La mare, feble i prima, jo amb sis anys d´edat,
ella, de passar gana, de massa treballar i sofrir.
Jo, convalescent del tifus, el cap al zero afaitat,
però contentes totes dues, de veure´l cada matí.

El pare, en menjar-se el xusco tan bo,
recordava la seva filla, tímida, entenimentada
que, tant en pluja com en sol,
feia amb la mare la llarga caminada.
No tenia germans, ni amiguets, ni joguines;
amb les presses de sortir de Barcelona.
a casa van quedar el cavall de cartró, l´ós i les nines
i, guiat pel seu afecte, en va fer una de bona...!

Algú del poble tenia un gosset de color rosa,
de peluix, peludet, petit i bufó,
amb unes orelles castanyes, ben poca cosa
i uns ullets negres, rodons com agulles...
El pare ja va tenir la solució.

Com que la gana era molta,
tot ho canviaven per pa,
al pare no li va costar gaire aquesta volta,
("ja en menjaré l´endemà")
-"El volcanviar per un xusco? " i tot el dia no en tastà,
però ja tenia una joguina per a la filla.
Quins sacrificis no fa
un pare per sa pubilla?
i, el meu, de més bon no n´hi ha...!

Al gos, quin nom li vàrem posar?
No ho heu endevinat encara?
No podia pas dir-se d´altra mena
que "Xusco", com el que no menjà el pare
perquè amb el de peluix jugués la seva nena
i que, ben contenta, amb ell sol hi vaig jugar
i, perquè ho entenia més que jo, d´emoció va plorar la mare.

Després de tantes angoixes i penes que he passat,
encara el meu "Xusco" em fa companyia,
ara que tan sola m´he quedat
i me´l miro amb anyorança cada dia,
al costat dels retrats dels pares col.locat...
Oh, si encara fossin amb mí, quin goig tindria


Montserrat Fortuny

NO HAY RIMA PARA EL LAMENTO

Crujen mis parietales
el desmayo avanza
y tengo que apoyarme
en barandillas imaginarias
diminuto esfuerzo capaz de mermar mi pulso
y exajerar mi quejido, potenciarlo, bruñirlo
hasta hacerlo carne viva.

No hay rima para el lamento
me tumbo en caricias benignas
por unos minutos desconecto
parece que se apacigua
que se retraeque se queda corto
ínfimo, leve, apenas un roce.

Apetezco un bocado ligero
un trago que calme mis quemaduras
un sueño que sea balanceo de cuna
canción de cuna
mano de cuna,
silencio de cuna en silencio.

Hoy no es peor que ayer
tan sólo el carrete quedó desnudo
sin hilo que echarse al cuerpo
sin nudo que deshacer
sin peso ni volumen
sólo vértigo.

Cicatrices sin adjetivos suficientes.
Acudo al cuaderno para lanzar mis terrores
requiero todo lo que huye de mí
no hay causa para tanto dolor
pero duele y se amplifica desde la médula
hasta la periferia condensada
en arrastrarse hasta caer de bruces.

No me levantes, así estoy bien
horizontal y suficiente al fin.



Consol S. Buencia

LA DONA TRENCADA

Les meves mans furguen entre mil imatges,
Troben el meu cor que batega en el sol,
Em bressola i m’aferro a la càlida llum.
L’aire em canta entre les branques dels salzes,
La Terra m’ofereix l’espiga de la vida,
Els ocells em brinden els seus cants de joia,
L’herbei frescal em crida al seu si, anhelant.
És el temps del somrís de la ginesta en flor,
Els besos són mel, el sexe, alè febril,
Resurrecció del cos en la càlida abraçada.

S’alcen, foscos, els xiprers del meu cementiri,
El meu cor ha perdut el riu que li cantava.
El plor, no el conec, no sé plorar, no puc plorar.
Em lliuro a la freda lluïssor de la lluna
M’embolcallaré amb els feixos de boira humida
Només m’acolliré dins l’onada del mar salabrós
En el sabor amarg s’escolarà glop a glop l’amor.
Record vague, xarxes on s’empresona el naufragi,
En la pastura transparent i calma de l’aigua mare

Naixeran dolces branques de corall. Remembrança.


Núria Soler

...I NO TODOS ESTÁBAMOS VIVOS...

Sí, en nuestro primer encuentro dijiste:
¡Qué bien te veo!
Eran tus ojos que desvirtuaban la realidad
atravesaban los desconchados
las huellas del desplome
los contrapuntos del dolor
y se hincaban en lo hondo
penetraban en el óvalo entre ventrículo derecho
y anillas de esternón entreverado.
Yo sonreía, complacida o alertada, dualidad absoluta.

Cuando tantas voces reiteran la misma mentira
es que debo estar realmente mal.
El espejo tras el vaho compacto
mostraba lo que ya palpaban mis dedos
flaccidez, estrechez, minimalismo
ropas que cuelgan
pantalones que arrastran
sujetadores medio vacíos.

Retroceder a cuándo?
Mi adolescencia, mi despertar púber
mis primeros 50 kilos
cuando todo florecía
y era jabata en la jungla
recien estrenada de la vida.

Ahora la delgadez no es estética
tiene nombre ciéntifico
anorexia de neoplasia
no busqueis en googlees
tan fácil como decir
que el tumor se auto-alimenta
de mis reservas, mis depósitos de grasa
mis almacenes de proteinas
mis curvas y mis promontorios

Ahora voy a la moda
talla de jovenzuela,
ceñidos que no ofenden
protegida de bucles y lorzas
el rostro afilado
pero los ojos vivos y brillando

Me siento en paz
con sandalias de niña chica
camisetas con leyendas
y tejanos de cintura caída
¿Puedo pedir más a un miércoles de abril?.

Brotan mariposas,
emisarias de tanto bueno por vivir
pies alados y la calle abierta esperándome,
perdonar si me ausento,
me llama la primavera.



Consol S. Buendía

LES TRES CAMPANES

La Saima feia només uns mesos que vivia al poble. Tot li semblava estrany, els nens i les nenes del col·legi, la gent del poble, les botigues i moltes altres coses. Només se sentia a gust a casa, amb la seva família. La mare havia recreat l’ambient de la seva caseta a l’Atlas tan com li havia estat possible fer-ho en aquell pis. El pare ja feia temps que hi vivia, al poble, i ara havia aconseguit portar-hi la dona i la filla. Ella havia nascut després que el pare marxés a buscar feina fora de la seva terra i ella no l’havia vist fins que les va anar a buscar per endur-se-les.

La nena ho mirava tot amb uns ulls tafaners i no parava de preguntar al pare per tot el que li cridava l’atenció. Hi havia una cosa que incitava la seva curiositat: la torre de l’església. Era alta i esvelta i a dalt de tot tenia una terrassa coberta que li recordava el minaret del seu poble des d’on el Mujaidin cridava a l’oració sis cops al dia. Però, d’aquesta torre no en sortia cap so i ella no entenia per a què servia. El pare li havia explicat que la gent l’anomenava campanar però no en sabia res més.

A poc a poc la Saima anava aprenent la llengua que es parlava al poble. Era una nena molt llesta i aplicada i si alguna cosa la feia feliç de la seva nova vida era l’escola. La fascinaven els petits escriptoris, els llapisos de colors, les llibretes i els llibres plens de dibuixos acolorits i de lletres clares, fàcils d’entendre. Tot era tan diferent de l’escola on ella anava! Aquí si que era fàcil aprendre! Cada dia tornava a casa i marejava la mare explicant-li tot el que havia après.

Un dia no va poder estar-se de preguntar a la mestra per a què servia la torre de l’església. La” senyo” va aprofitar l’avinentesa i va relatar tot el que ella en sabia: va dir que en aquell campanar hi havia hagut tres campanes. la Natàlia, la més gran, la Nadala, una mica més petita i la Ninona molt més petita que les altres dues. Aquesta, va dir, tenia un so tan dolç que ella que només l’havia sentit de petita encara el recordava. Els va parlar dels tocs que feien les campanes a part de marcar els quarts i les hores. Repicaven a missa, ploraven a morts, cridaven a sometent, voltejaven per l’àngelus, brandaven anunciant tempesta, festejaven un bateig, però el que ella més trobava a faltar era el de festa major on la Ninona tenia un paper molt important perquè es podia dir que refilava una llarga estona. Després va contar-los que en una molt mala època per el poble l’alcalde es va vendre primer la gran i amb els diners va comprar llavors perquè els vilatans poguessin sembrar els camps i tornar a tenir gra per fer farina i pa. Més tard es va vendre la mitjana per condicionar les sèquies que portaven l’aigua als horts i així poder tornar a conrear hortalisses i arbres fruiters. Però quan es va voler vendre la Ninona es va trobar que havia desaparegut. Va fer crides pel pobles del voltant per si en sabien alguna cosa, va posar anuncis als diaris de la comarca per si algú havia anat a vendre’s una campaneta però no en va treure l’aigua clara. Enlloc n’hi van saber donar raó. La mestra però tenia una sospita, es pensava que sabia on era però no es va atrevir mai a dir-ho a l’alcalde perquè ella se l’estimava molt i no volia que se la venguessin. Mai no hagués dit res! Tots els nens no paraven de burxar-la per fer-li dir on es pensava que era, però ella no en va tornar-ne a parlar.

La Saima ho va explicar a casa i aleshores el seu pare va dir: Així que allò és una campana, vés per on ! Quan el va sentir la nena no va parar d’empipar-lo perquè li digués on era però al pare li va agafar por, no fos que li cridessin l’atenció, i li va dir que no en volia tornar a sentir parlar i que no en digués res a ningú. La noieta no va dormir en tota la nit i l’endemà, tot i que s’havia proposat callar, no va poder estar-se d’explicar-ho a un nen i a aquest li va faltar temps per esbombar-ho. A l’hora del pati tots van envoltar la Saima però ella no els podia dir res més perquè no en sabia més.

Una tarda de dissabte que la ferreria era tancada, una bona colla guiats per la Saima van entrar-hi saltant la reixa. Van furgar i furgar entre ferros i pols negra i no trobaven res semblant a una campana. Sense voler, la noia va fer caure un tros de ferro i, en la seva caiguda, va picar sobre una mena de pantalla metàl·lica i es va sentir un so tan bell que tots els xiquets es van quedar bocabadats. I aquell so es va escampar per tot el poble i va entrar a totes les cases i la gent va sortir als carrers i no gosaven parlar-se. La mestra va començar a caminar de dret cap a la ferreria,- si ho sabia ella d’on venia el so- i tota la gent la va seguir.

Caminaven i cantaven:

NiiiiiiiiiiiiiiiNooooooooooNaaaaaaaaaa,Niiiiiiiiiiiii,NooooooooooNaaaaaaaaaaa.

Núria Soler

VAS ARRIBAR UN NOVEMBRE

Vas arribar un novembre
perseguint, pot ser,
d’altres fulles enyorades
d’altres novembres ventosos,
d’altres vides perdudes en l’infinit.

En els ulls el blau del cel lluminós
en les primeries d’hivern,
en el somriure una promesa,
en les mans una carícia.

He pogut comprovar que
et fan por les profunditats difoses
on s’emmirallen les llums
que semblen surar sota el teus peus.
Tal vegada, la bella memòria
reviu ponts solitaris on
la foscúria s’esmicolava
sota la lluïssor de les lluernes del carrer.

No cal patir saps,
són tan sols miratges del record,
bells fantasmes d’altres vides.

Em vas veure i, a l’instant,em vas reconèixer.

I et vas lliurar amb la confiança
de saber del meu amor,
perquè era ja un amor antic i quotidià.
I quan les teves petites mans
van emmarcar el meu rostre
i el van besar,
els teus ulls lluïen amb
una antiga i recordada mirada,
i paraules sense veu
van ressonar dins meu
tot dient-me:

HOLA, JA SÓC A CASA.

TOTS EL BOLETS SÓN COMESTIBLES, AL MENYS UNA VEGADA – conte imaginat però no tant.

De petites i de joves ens fascinava aquell ésser aureolat, fatxenda, que tenia llicència per matar allà on nosaltres no la teníem ni per caçar mosques; mimat per les mares, arengat pels pares i glorificat per la societat, anomenat home, principi i fi de les nostres felicitats o desgràcies que, segons totes les faules, contes i pel·lícules de l’època, era una espècie d’heroi amb superpoders no especificats, que donava sentit les nostres minúscules i avorrides vides de dones.

“Ponga un hombre en su vida”, ric o pobre, lleig o agraciat, treballador o manta, tal valia, la qüestió era: “tenir o no tenir” i cap de nosaltres volia quedar-se per “vestir sants”, més que res perquè malgrat els dubtes sobre el sexe dels àngels el cert és que els més sospitosos de tots els habitants del cel, eren els sants donat que sota les seves vestimentes llargues, no hi havia res per on agafar-se.

Anar de bracet o de la ma d’un bon mascle, doncs, era el summun de la felicitat i de la realització personal femenina amb l’escenificació final del miracle el dia del casament on la família tota cofoia, lliurava la filla al seu nou “amo”.

I aquí comença la veritable història d’amor o desamor i no pas acaba com ens asseguraven les novel·les, perquè a partir d’aquest mateix moment la dona començava a conèixer de veritat amb qui s’havia realment casat.

Si tenien sort i era una persona normal i sense vicis coneguts, el màxim que et podia passar és que et controlés els diners que “ell guanyava” i t’utilitcés com a infermera, criada, planxadora, bugadera, cuinera, mainadera dels seus fills, amant, etc, i sense dret a sou ni a dies de descans.Si els seus vicis eren coneguts, tal com ser borratxo, jugador, manta, putaner, manaire, maltractador, et tocava la grossa.

Malgrat aquest panorama desolador, moltes dones seguien amb els seus marits o parelles primer, perquè no tenien ni ofici ni benefici propi ni prou estudis i segon, pel bé dels seus fills (pobrets ells, si els haguéssin preguntat!).Fins aquí les meravelloses vides de les nostres mares i ara seguim amb la generació següent: dones amb uns certs estudis, amb feina remunerada però mal pagada i amb les idees més o menys clares del que volien fer amb les seves vides.Es podria pensar que el panorama podia haver-se transformat substancialment però a l’hora de la veritat, no ha estat pas així.Els homes, després de tot, no han canviat pas tant, sempre han estat més o menys bé, socialment parlant, per tant, no tenien ni tenen ganes d’alterar la seva manera de pensar ni de fer.Conseqüentment, si la dona casada o no estava o està fins el cap damunt de les dobles jornades, i de continuar fent de infermera, criada, planxadora, bugadera, cuinera, mainadera dels seus fills, amant i acaben demanant el divorci.

Així el número de divorcis al país s’ha duplicat i la majoria sol·licitats per les dones, cansades de l’educació impossible de la seva parella.Està ben clar que, l’home actualment busca dones de les que ja no existeixen i les dones, en canvi, busquem homes o no , que encara estan per fer.I després de tot plegat què, tornar a buscar una altra parella i de volta a començar de nou?. No..... si-us-plau. Així la nova fòrmula és : Cadascú a casa seva i en veíem el cap de setmana quetot@s som molt "guapos".

Tots els bolets són comestibles als menys una vegada, és a dir fins que s’han instal·lat a casa i en fan el seu castell

Carme Martin

SI FOS AIRE

Si fos aire aniria allà on no es pot anar,
volaria damunt les ones del mar.
Viatjaria arreu.
Les muntanyes foren la meva llar,
m’amagaria sota d’un arbre
de fulles quimeroses i les faria ballar.

Al matí entraria dins la llar
d’un pastor i acaronaria al nin
que dorm al bressol,
quan el nin obris els ulls
i em fes un somrís,
fugiria alegre retornant el meu caminar
amb l’anima plena de tant dolç record.

C. Marquès 6.03.08

HIPOCRESIA

DEDICADO A TODAS LAS MUJERES QUE VIAJAN EN: PATERA, CHALANA, BOTE, CANOA, BARCAZA, LANCHA, GABARRA, BARQUICHUELA, ESQUIFE, FALÚA, CHINCHORRO O CAYUCO.....

Me preguntas ¿quién soy? De ¿dónde vengo? ¿Cuál es mi acento, mi dios, mi costumbre? Me seleccionas, me manejas, me pones en fila, en grupos, en furgones, en salas, en camastros, literas, tiendas con la cruz en rojo de sangre.Me zarandeas, me empujas, me limitas, me marcas, me tocas –con guantes eso sí- pero me tocas.Me das una manta, un bocadillo, un chándal colorado, un papel con datos, con firmas, con acentos y mayúsculas, muchas mayúsculas. Y paso de ser un rostro anónimo, aterrado y aterido de frío a ser una cifra, una ecuación, un teorema, una imagen fragmentada, un voto de circunstancia, ante la impasibilidad de tantos párpados escleróticos y tantos corazones indiferentes. Y así, poco a poco, a cada nueva vuelta de tuerca, dejo de tener nombre, acento, costumbre, rostro, manos, piel, deseos, dioses y hasta PALABRA.Pero eso sí, SOY un número en una estadística, un renglón perdido en una Ley, una arenga en un miting, una agonía latente, para ser al final del largo túnel: una viajera con billete de vuelta pagado.Y LA VIDA SIGUE...


Consol S. Buendía.

SÓC COM UN ARBRE NU

De la meva déu
brollen antics càntics
de desamor i solitud.
Càntics planyívols
de lloba solitària
perduda en nits incolores.

Sóc com un arbre nu
sense cap fullam protector,
que s’ofereix al vent
tal qual és,
sense artificis
ni vestimentes sumptuoses.

Les meves branques s’entortolliguen
les unes amb les altres, instintivament,
en un reflex defensiu inútil.

De la meva déu
ansien fluir nous càntics
i les meves branques
fressen per oferir fulles de novell color
que donin raser
a nous anhels de vida.




Carme Martin

DIA DE LA MUJER TRABAJADORA

Arrojé el viejo sombrero y el impermeable sobre la silla del despacho y con disgusto me dirigí hacía la mesa de mi despacho. Sentí frío y vi que aún sostenía el paraguas inerte, como un pez exótico de múltiples colores arrojado a la playa de mis manos. Lo dejé de un golpe dentro de la papelera.

Odio los días de lluvia, y hoy está lloviendo…

El sonido del teléfono me sorprendió maldiciendo.

Si, dígame.

¡Hola, soy Montse.! ¡Felicidades!.

Al instante respondí aunque algo asombrada:-Gracias, lo mismo te digo ¡Felicidades, mujer trabajadora!

No me hubiera sorprendido esta felicitación de algunas compañeras de empresa que me conocen y que saben que hoy es el Día de la Mujer Trabajadora, y que en ese cartel que ha aparecido en los tablones de anuncios a las 8 de la mañana , les recuerdo que hoy es 8 de marzo y que ELLAS SON MUJERES Y QUE SON TRABAJADORAS.

Año tras año sacudo, aunque solo por un día, el polvo del aburrimiento de esas mujeres que han ido perdiendo la esperanza de conseguir un trato justo como trabajadoras y que se han acostumbrado a ser sombras mudas y ganado manso.

Las observo mirar el mensaje revolucionario que les sale al paso. Unas pasan de largo, no quieren complicarse la vida; tienen miedo de parecer conflictivas, de llamar la atención y caer en desgracia. Otras, las valientes, “las de siempre”, las “folloneras”, “las rojas”, las que ya llevan muchos años anidando injusticias se paran, leen el mensaje dejado por mí para ellas y van a buscar a otras compañeras para que lo vean. A la hora del café, se que se reunirán y recordarán lo mal pagadas que están, lo mucho que trabajan, lo cansadas que llegan a sus casas todos los días, el poco tiempo que tienen para dedicarlo a sus hijos, que ya no son jóvenes, que apenas si les quedan ilusiones y que cada mañana al salir de sus casas dejan colgados en el perchero del recibidor las esperanzas y los sueños que tanto anhelaban alcanzar. La vida las ha ido devorando sin piedad y apenas aspiran a una jubilación digna. Volverán a recordar, la humillación de recibir, por el mero hecho de ser mujeres, ese trato desigual y discriminatorio que contemplan por parte de los directivos a la hora de los ascensos, que siempre recaen sobre los compañeros, esos hombres que llegan frescos como una rosa todas las mañanas, con el periódico en la mano y explicando a voz en grito a sus colegas, esos machitos acicalados, prestos a reír el chiste fácil y soez, como vitorear el último gol metido por el dios de su equipo, mientras entran en la primera reunión del día. ¡Que día les espera: café y pastas servido por las secretarias, que no están, lógicamente para otra cosa que para ser camareras, aunque hablen varios idiomas, tenga una carrera y trabajen 12 horas para tener al día la correspondencia y tomen decisiones constantemente en ausencia de sus jefes. El orden del día se aleja rápidamente de sus objetivos y se da paso a esas conversaciones de alto nivel: ¿Has visto como está la Fulanita?. Vaya tetas que tiene. ¿Sabes si Menganita, ha acabado con el Zutanito?. Desde que se separó no ha parado de llevarse directores a la cama. Que esperabas es una puta. No piensa nada más que en joder, y oye, es una fiera en la cama. Que me dices, tú tambien….?. Cuando salga de esta reunión, la llamaré al despacho y… ; y así transcurre la dura jornada laboral de esos pobres ejecutivos.

Mientras acaba el día, ellas acompañadas de un insufrible dolor de cabeza de tantas horas frente al ordenador, los ojos rojos y la espalda machacada se irán hasta el supermercado, o a recoger a los niños a casa de sus padres, o a esas jornadas extraescolares, a las que sólo puede ir ella pues el marido, el compañero, o la ruptura de un matrimonio fracasado, hace imposible la solidaridad y sólo queda el alegato a la supervivencia.

Las nuevas, esas chicas jóvenes que acaban de salir de la facultad, tan monas ellas, tan voraces ellas, tan preparadas ellas, tan liberadas ellas, miran el cartel y se ríen bobaliconamente, ignorándolo, no va con ellas; ellas viven en otro mundo,¡ su mundo!, y se alejan moviendo sus culitos traviesos, huérfanos de bragas, enfundados en estrechos pantalones, hondeando como una bandera el brillo de los rayos UVA de sus estómagos, dispuestas a conseguir un nuevo contrato temporal, que les asegure tres meses más de trabajo como auxiliar administrativa. Eso, si que es empeño.

Alguna, se asegura que nadie la ve y coge el cartel y lo arranca. Ella es la secretaria del Director de Relaciones Humanas. Se cree en la obligación de que nadie pueda causar malestar dentro del orden establecido. Que nadie piense. Que nadie proteste. Es un Cancerbero. Es un esbirro del capital. Su salario depende de la prostitución como trabajadora.

Cada año me siento más cansada y pienso que lo que hago no sirve para nada, que soy una ilusa, una ingenua, que yo nada puedo hacer por cambiar este sistema de valor - mercancía, pero cuando llega el día 8 de marzo, me levanto temprano, abandono ilusionada mi casa y me dirijo hacia el despacho, dispuesta a decir a mis compañeras que es vital seguir luchando y proseguir esa lucha sorda, porque, algún día, la ganaremos.

La voz de Montse a través del teléfono me había sorprendido, pues me pareció inusual en ella la felicitación, parece alejarse de todo conflicto, no va con su talante siempre amable y generoso la lucha de guerrillas. A continuación su pregunta me hizo sonreír: Oye, ¿tú sabes por qué hoy se celebra el Día de la Mujer Trabajadora?. Verás, hoy tengo una clase y seguro que sale como tema la celebración de hoy y quiero estar preparada… ya sabes que si no apruebo, me despedirán.

Si, si que lo sabía. También sabía que después de tantos esfuerzos, de tantos años de dedicación, habían llegado unos compañeros, muy preparados y su puesto de trabajo corría peligro. Si, sabía lo que pesaban esos más de 50 años que acababa de cumplir y lo que ese despido significaba.

Montse, le contesté, dentro de una hora hay convocada una Manifestación, te espero y vamos juntas.

Casi atardecía cuando salí del despacho. Apreté el paso y me dirigí hacía el lugar donde había quedado con mi amiga.

La vi justo a la salida del metro esperándome. Me recibió con una sonrisa que yo siempre agradezco. La cogí del brazo. La lluvia caía muy suavemente sobre nuestras caras que recibíamos como un bautismo deseado. Mi paraguas se abrió como un enorme nenúfar a la luz de las farolas y ambas nos unimos a ese grupo de personas, hombres y mujeres que con caras ilusionadas acudían a la Manifestación del Día de la Mujer Trabajadora.

La lluvia arreciaba, la calle a nuestro paso floreció inundado de paraguas; miles de nenúfares de colores flotaron en la noche…

M. Carmen Briones. 8 de marzo 2008

LA NOIA XICA I RARA

Aquelles astralnites, criatures d’un cos celeste que pertany a una galàxia de les dites d’espiral, estan duent a terme un programa de recerca d’identificació vivencial. Han sintetitzat les informacions sobre el planeta habitat d’un petit sistema, han assimilat les estructures existencials dels seus éssers vius i n’han desxifrat els codis de comunicació fins al punt que poden expressar-se en el mateix nivell que aquelles autoanomenades persones.

La seva astronau arriba amb precisió matemàtica al lloc previst, un punt fixat per coordenades. El camp de protecció magnètic impossibilita que el giny sigui detectat. Les astralnites surten de la nau i s’acosten a la casa amb jardí situada a la cruïlla de dues amples avingudes amb passeigs centrals ombrejats per dobles fileres de plàtans esponerosos.

A dins de la casa, Beatriu, sola, asseguda en un divan de la saleta, amb un llibre a mig llegir a les mans, alça els ulls, vagament inquieta, perquè ha notat alguna cosa estranya.

A la saleta tot està com sempre: la tauleta rodona amb un centre de flors, les butaques amb coixins de setí, el piano, el balancí, el rellotge de paret, el tapís de Flandes amb l’escena del rapte de les sabines, la xemeneia ornamental de marbre i a vora dels finestrals que miren al passeig, el secreter amb incrustacions de vori.

Beatriu mira la gran aranya de vidre que penja del mig del sostre i les altres làmpades de paret, més petites, que la complementen. Mira els cortinatges de vellut vermell subjectats amb gruixuts cordons daurats i, davant dels vidres, les cortines blanques amb calats, quasi transparents de tan fines com són.

No passa res. Els finestrals són tancats, no hi ha ni una mica d’aire que faci dringar les llàgrimes de vidre de la làmpada ni que faci moure les cortines.

La noia s’alça del divan i gira els ulls cap a la porta del passadís, que és oberta i deixa veure la llargada d’aquella peça de la casa. El passadís va des del rebedor fins a la saleta, que és el final de l’habitatge. A la banda esquerra té un seguit de finestres que deixen entrar la claror. A la banda dreta hi ha les portes de les diverses habitacions, el bany, la sortida al jardí, el rebost, la cuina i el menjador fins arribar a la sala.

Les astralnites passen a través de la porta per desintegració molecular i avancen pel llarg passadís.

Al fons, a la saleta, la mirada de la noia juga amb els trossos de claror i d’ombra que fan les cortines de les finestres. Quan era xiqueta li feia una mica de por travessar tota la llargada del passadís. Li feia l’efecte d’una foradada d’on podia sorgir un monstre o un fantasma.

Les astralnites s’aturen i observen la noia. Una “rara avis”, processen mentalment. Criatura rara. Cos cel·lular de regeneració contínua. Nivell mental primitiu. Dos sistemes de cèl·lules visuals rodones. Orificis per a l’aliment corpori, d’oxigen, d’hidrogen i afins. Quatre extremitats. Recobriment artificial estrafolari de contorns altres que el propi cos. A nivell psíquic, estadi contradictori: confiança-basarda, afirmació-inseguretat, eufòria-decaïment...

Una de les astralnitres va configurant un multigrama derivat de l’observació de l’estranya habitant d’aquest estrany planeta. Per a elles, la noia és realment un ésser ben estrambòtic. El multigrama és ple de dades, amb referències de llenguatge propi del mateix ésser en estudi: bruna, galtaplena, bocabadada, palplantada, un poc garrella, xica, pica, pollerica, camacurta i becarica...

Beatriu s’adona que no està sola. Allà hi ha algú, alguna cosa... No veu res, però. El cor li batega fort. L’instint la fa recular fins a la xemeneia per agafar l’atiador del foc.

Les astralnites acaben la feina encomanada. Tornen a l’astronau i s’eleven a una velocitat de vertigen sense provocar ni un sol decibel, en un silenci absolut, deixant enrere el planeta d’aquella noia rara, la raresa de la qual ve de la comparació amb els altres éssers ja coneguts.

La saleta s’inunda d’una sobtada calma. Un sentiment de tranquil·litat apaivaga l’ànim de Beatriu, que s’asseu altre cop al divan i es frega els ulls, com allunyant un malson, una impressió estranya, un rar efecte de la claror que entra a través de les cortines.


Antònia García

LEVANTARSE.....

Levantarse,
pensar en el gesto,
encontrar la postura
alzarse, mover el cuerpo
discreto hacia la izquierda
impulsar con el codo
y elevarse con cuidado
ningún gesto brusco
pensar en sentarse
en el borde de la cama
las piernas reptan
se escabullen de la tibieza
se precipitan hacia el suelo.

Apoyarse
la pared está cerca
una mano fija
la otra aún sobre la cama.
Ya en pie, respirar hondo
masajear las lumbares
pasitos cortos
la ventana como meta
subir la persiana
el día saluda con nieblas bajas
un tren de cercanías traquetea
sin convicción.

A partir de aquí,
volver a empezar
todo lo viejo fue ayer
hoy la asignatura es otra
re-nacer, re-construir
re-tomar las horas
y poblarlas de interés ¿interés?

Hay tanto aún por saborear
un café aromático
unas galletas María (han de ser María)
una sonrisa que cruza con su igual
un BUENOS DÍAS AMOR
un.... ¡Parece que hoy estoy mejor
!BUENOS DÍAS VIDA.


Consol S. Buendía

LA SOLITARIA

pintura de Montserrat Gudiol

La solitaria
contempla su cuerpo desnudo
lo ve menudose ha ido encogiendo
trillado por mil raíles
cicatrices que marcan
el punto que fue diana
en manos de cirujanos.

La solitaria
dimite de grandes epopeyas
se recluye en su caparazón
habita su propia soledad
paso a paso
lentamente como caen las hojas en otoño
No apura las horas ni el café tibio
no tiene prisa
ni enloquece frente a las rebajas.

La solitaria
disputa consigo misma
un juego de damas,
la separación y el encuentro
como fichas blancas y negras.
El eclipse lunar interpela,
volar muy alto electrocuta.

La solitaria
mira a los ojos y calla
conoce el sabor que deja la ceniza
el barro entre los dedos
la sal entre los dientes.
Evoca los paisajes que fueron
pazos de complacencias.

La solitaria
bebe en las fuentes eternas
late ante la dulzura de las danzantes
las que revolotean y ofrecen
las que abrazan y contagian
las que callan y comprenden.

La solitaria
sabe que el verso
recoge mil lágrimas y mil lamentos
palabras embrionarias
encogidos sentimientos
fulminantes suspiros
que devuelven al entorno
su pátina de claustro.

La solitaria
amanece cada día
con nubes confundidas
con anhelos arropados
en relámpagos de ilusiones
sabe que hoy es siempre
y mañana... futuro plus-imperfecto.


Consol S. Buendía