El proppassat divendres, en el Pati Llimona, vàrem assistir a l'homenatge que les amigues, col·laboradores, alumnes, companyes de poesia i persones que la van conèixer, van organitzar a la nostra estimada Consol.
L'acte va ser molt emotiu, es van llegir poemes de la Consol i d'altres poetes, així com escrits i poemes de les seves alumnes. La música, com no podia ser d'altra manera, va ser present durant tota la hora llarga que va durar la trobada.
Si les persones moren quan deixen de ser recordades ella viurà encara molt anys en el record i l'ànima de totes aquelles i aquells que van tenir el goig de compartir amb ella una part de la seva vida.
Com sé que la mort d'en Benedetti l'hagués afectat d'allò més, si encara fora entre nosaltres, passo a reproduir un poema seu que mostra en tota la seva amplitud l'estat dels nostres cors després de la seva pèrdua:
Se me han ido muriendo los amigos
Se me han ido cayendo del abrazo
Me he quedado sin ellos en el día
Pero vuelven en uno que otro sueño.
Es una nueva forma de estar solo
De preguntar sin nadie que responda
Queda el recurso de tomar un trago
Sin apelar al brindis de los pobres.
Iré archivando cuerdos y recuerdos
Si es posible en desorden alfabético
En aquel rostro evocaré su temple
En este otro el ancla de unos ojos.
Sobrevive el amor y por fortuna
A esa tentación no se la llevan
Yo por las dudas toco la mismísima madera
Esa que dicen que nos salva.
Pero se van fugando los amigos
Los buenos, los no tantos, los cabales
Me he quedado con las manos vacías
Esperando que alguien me convoque
Sin embargo todos y cada uno
Me han dejado un legado, un regalito
Un consuelo, un sermón, una chacota
Un reproche en capítulos, un premio.
Si pudiera saber dónde ríen
Dónde lloran o cantan o hacen niebla
Les haría llegar mis añoranzas
.Y una fuente con uvas y estos versos.
Per últim, passo a reproduir l'escrit que la nostra companya Coral va llegir en nom del grup d'escriptura de Rocaguinarda:
“Un estel ens fa l'ullet i ens transmet una força estranya com la que ens encomanaves, atenta, somreies mentre recorríem el full en blanc tot cercant les paraules que se'ns feien esquives.
Eres la fetillera que ens engrescava, l'alquimista que convertia en or els mots que destil·làvem amb timidesa.
En els nostres escrits s'hi reflectien les teves rialles, espurnes vives que aconseguien fer sorgir els pensaments amagats. Fluïen inesperats records, vivències, amors i desamors, tristeses i alegries desats, tan endins, que crèiem esvanits i que ens retornaven i ens omplien de sorpresa.
Gràcies a la teva passió encomanadissa de les paraules, per la sonoritat, per la màgia. Pel ritme, vas fer sortir el millor de nosaltres i cada dia el repte era més gran .
Ens ha quedat aquest cuquet i no podem parar d'escriure i, en cada expressió, en cada frase reflectim la vitalitat i la fascinació de la teva empremta.
Encara atònites, amb el cor ple de pluaj, cerquem en la teva veu.”
TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE.
