Lola mirava la pantalla de l’ordinador com la madrastra de blancaneus ho feia quan es mirava en el mirall màgic que li donava la resposta que necessitava, no acabava de creure’s el miracle mitjançant el qual tocant amb els dits unes determinades tecles de l’ordinador apareixien lletres a la pantalla que formaven paraules.
Tot plegat perquè de la revista literària on treballava li havien demanat un conte amb unes determinades directrius i la pobre tenia la ment en blanc, no encertava a trobar el fil conductor que li permetés construir la història sol·licitada.
El tema principal del conte era que la protagonista fos una noia rara però, que s’entenia per una noia rara, que tingués tres cames i dos caps?. Recordava que a ella mateixa, de petita, la seva mare s’havia cansat de dir-li que ella era tant rara com el seu pare i no acabava d’entendre la raó, ella es veia una persona ben normal i aquella manera de dir-li rara sonava a dolent era com una taca difícil de netejar.
Va agafar el diccionari de la prestatgeria i va cercar el significat que donava a l’adjectiu “rar”:
Molt poc freqüent.
No gens comú; extraordinari..
Preciós per la seva raresa
Extravagant, que obra de manera anormal, fora del sentit comú.
les definicions eren les habituals i en cap no es sentia reflectida, per tant es va quedar tal com estava abans.
Quants anys havien passat des de les hores!, recordava la sala passada de moda, sense finestres i amb olor de tancat de casa seva. La mare, pobre, tenia el gust rovellat i mal destre i a més a casa no tenien diners.
Lola però, tenia imaginació i sovint somniava en que aquella sala tenia un finestral enorme que donava a una gran avinguda, a l’estil d’aquells primers pisos que havia vist en el Passeig de Gràcia i que des d’allà contemplava el món des de darrera les cortinetes.
Ningú no la podia veure i en canvi ella els controlava a tots, sabia el que feien, quina cara posaven, si entraven o sortien. S’imaginava també que la casa era gran i que a cada cantó del llarg passadís s’accedia a una multitud de cambres pintades de diferents colors que tenien mobles meravellosos de diferents estils, i no pas d’aquell color ocre merda d’oca que durant els anys 50 omplia les parets de la gent pobre dels país.
Al final del passadís un menjador enorme que tenia un mirador de vidres de colors des d’on es podia contemplar el jardí de darrera. Lola havia llegit la descripció i vist les fotos d’aquelles cases enormes de l’eixampla barceloní en alguna revista o llibre de l’època i per sempre més aquesta imatge es va quedar en el seu subconscient.
De tota manera, a aquestes alçades de la vida ja sabia que mai no aconseguiria assolir el seu somni, ni s’havia casat pas amb un fill únic amb diners, ni el seu sou en la editorial li ho permetia, així que el va aparcar definitivament en el bagul dels somnis perduts.
La pantalla continuava en blanc i no se li acudia pas res que donés forma al conte i sense adonar-se la seva ment va tornar al passat.
Recordava, també, la seva cambra petita i trista compartida amb la seva germana. Tan sols hi havia un llit de deu pans i un armari molt bell i fosc que havia estat de l’avi, als peus del llit dos quadres tronats, un de la mare de déu del Carme i un altre de l’àngel de la guarda d’un gust més que dolent. En un amagatall de l’armari, guardava les seves possessions secretes, una fotografia d’un noi de l’escola que li feia el pes, alguna joia sense valor, un carta anònima d’algú de l’escola que amb una cançó tronada de l’època intentava dir-li que li agradava, però per a ella era el seu món secret del que ningú, ni la mare en tenia coneixement.
Havia vist en algunes pel·lícules on la protagonista tenia a casa seva un moble on escrivia les cartes al seu enamorat el qual tenia un departament secret que només ella sabia com obrir i el tronat armari venia a ser el mateix amagatall secret dels meravellosos films del anys 40 que el seu pare passava en la màquina reproductora que ell mateix s’havia construït.
Si, la veritat és que era una noia solitària, cap de les nenes del carrer s‘avenia amb la seva manera de ser i només sortia a jugar quan els jocs eren compartits entre les nenes i nens de la contrada i normalment jocs de córrer i fet i amagar.
Seria per això que la mare deia que era rara?. Hores d’ara però, continuava igual, no eren moltes les persones amb les que tenia tracte social ni tampoc gaires amistats, sabia entretenir-se tota sola i necessitava poc estar envoltada de gent que més aviat la cansava i posava dels nervis.
A les hores vivia més aviat de somnis, segurament perquè la seva realitat no li agradava. Amb les seves nines, per exemple, poques vegades havia jugat a papes i mames sinó a que eren models a les que ella els hi feia vestits meravellosos, aquells que ella no podia dur.
Es passava les hores del dissabte i diumenge escoltant música de la ràdio tota sola, ve a la porta de casa seva o sobre el seu sostre per el que pujava com qualsevol xicot per la prunera del pati de darrera, tot llegint novel·les que sovint canviava en una llibreria de vell que hi havia al seu barri.
Tot d’una amb la pantalla encara en blanc, com un llamp li va venir a la consciència la convicció de que sempre són rars per nosaltres tots aquells que no pensen ni es comporten a la nostra manera i que ens costa acceptar que el pròxim no té perquè entendre la vida de la mateixa manera, ni agradar-li les mateixes coses, ni combregar amb les nostres idees .
Ves per on, de quina manera tant natural i planera li va arribar aquell pensament i va entendre el motiu pel qual no podia concentrar-se en un conte amb el que íntimament es sentia reflectida i va comprendre fins a quin punt l’etiqueta de rara la havia afectat i de quina manera tan simple la va deixar d’impressionar.
Va retornar al present i va començar a escriure el conte que li havien demanat.
Carme Martin
