¿Què vull de la vida, em pregunta?,
bé, no desitjo gaires coses o,
pot ser masses, no ho sé.
Vull viure, el més a prop possible,
del que és simple,
de la saviesa dels arbres
del color de les flors
de la veritat del sol,
de l'olor de la pluja,
de la música dels ocells,
de la familiaritat dels camins,
de l'amor que no demana
de la bellesa de la imaginació.
Vull poder captar amb el sentiment
i amb l'eina de les mans,
el llenguatge de les pedres,
la textura dels sentiments,
el vol dels gestos,
l'enigma del contrallum,
el sabor dels desitjos veritables,
el glaç hermètic del temor,
la veritat de les mirades
el misteri de la intimitat
i convertir-lo en imatges evocadores
en paraules amb vida pròpia
a la fi de foragitar els vells fantasmes de la por.
Puntualitzi, encercli,
aproximi, assenyali,
concreti, no divagui,
no generalitzi, defineixi,
no es perdi en divagacions,
si sap el que vol
ho pot aconseguir.
Sento por, una por espaordidora,
sento el vertigen de la por,
la inseguretat de l'invalidat,
la invisibilitat de l'ignorat,
la inexpressivitat de l'analfabet,
la incredulitat del ferit,
la immobilitat del vençut,
la solitud del no estimat,
el temor invalidant de qui s'ha perdut
lluny de no sap quina casa familiar.
¿Li cal que puntualitzi més?.
Carme Martin
