Baixo les parpelles de casa de bon matí,
perquè la llum no m’atrapi.
Amago el rostre sota el vel cremós,
perquè la llum no m’atrapi.
Camino sota el paraigua sec,
perquè la llum no m’atrapi.
Cobreixo els cabells sota el capell protector
perquè la llum no m’atrapi.
Miro a través de cristalls cendrosos
perquè la llum no m’atrapi.
Els doctes metges han dictaminat
que no tinc defenses contra el sol
i que la meva pell pot ferir-se
ni que sigui amb el seu reflex,
Però jo sé la veritat:
he viscut massa temps sota la glaçada
i els meus sensors no reconeixen ja
l’escalf que pot atorgar l’amor.
Carme Martín
