Fràgil com un ànima perduda,
romans en l’espai infinit sola tossuda.
ens piques l’ull i vols que seiem el teu minvant
per compartir una pau, fa molt de temps rompuda.
El nostre pensament vola vers l'infinit etern,
malda per dipositar un bes
al vell mig de ta galta volguda.
Dues albines ales, qual la flor de l’ametller,
broten al bell mig del nostre cor, que es deleix,
per alçar el vol enllà on tot temps s’atura.
És l'hora del terrenal comiat,
la veu ha emmudit, el cos ja descansa
novembre declina molt lentament
i sense consol el fred ens encalça.
Sempre en el nostre record:
Les teves companyes de lletres.
