Dimarts, 23 d’octubre
Avui fa set anys que va morir la meva àvia. Finals d’octubre i a l’ambient hi ha una barreja de nostàlgies i ensopiment. La gent es descoloreix a les oficines, ben lluny ja la morenor de les vacances d’estiu. Que també m’han deixat un regust amarg, enguany. L’octubre és quan es fa evident que ningú no et trucarà al telèfon que vas apuntar expectant en un tovalló de bar de platja, amb la pell plena de sal i eriçada de carícies.
La meva àvia deia que a la tardor és quan les passions es tornen més ardents. Jo li replicava que les meves tardors sempre havien estat d’allò més fastigoses, que és quan el record dels amors d’estiu ja s’ha esfumat. Però ella reia amb la seva boca desdentada i trapella, em mirava un instant amb els seus ulls sorneguers i afegia “Que ets impacient! L’any que ve també tornaran a caure les fulles!”. L’hauria engegat a pastar, però no li hauria importat gens perquè ella tenia un bon humor a prova de bomba.
Dijous, 24 d’octubre
Un dia infernal, si l’infern pot ser un despatx glaçat de terra de marbre on el teu cap et convoca sense previ avís i t’informa que per causes alienes a la seva voluntat, a dia d’avui l’empresa es veu obligada a rescindir-te el contracte i prescindir d’ara endavant dels teus serveis. Pam, sense més explicacions. Almenys hauria pogut tenir la delicadesa de deixar-me gaudir del pont de Tots Sants, el cabronàs! I això després que una s’ha deixat els nervis, la son i la paciència llevant-se a les 5 des de fa mesos per poder arribar a l’hora malgrat els daltabaixos de la RENFE. A fer punyetes tots plegats, home!
Els companys em miraven empegueïts mentre jo rondinava i recollia les quatre coses personals que tenia a l’escriptori. De tant emprenyada que estava, he enviat el cactus raquític del damunt de la taula a la paperera, d’una revolada. M’he estat passejant i rumiant fins que s’ha fet de nit i he arribat a casa ben glaçada. Com a venjança, demà em llevaré a les tantes i trucaré al meu excap per explicar-li que estic esmorzant al llit i que, ai, quan em va fotre el carrer encara no havia acabat de redactar aquells informes tan urgents. Que es foti.
Divendres, 25 d’octubre
Al final he estat fent voltes pel llit tota la nit i a les set ja m’estava estrangulant jo mateixa amb l’embolic dels llençols i coixins, així que he decidit per fer un passeig matinal per la platja abans d’anar a comprar el diari. Feia un dia humit i pàl·lid i la sorra estava plena d’algues pudents i plomissol gris dels coloms. Des del quiosquer fins a la fornera passant pel veí coix del tercer, tots estan d’un bon humor irritant. I a mi se’m mengen els nervis, passo de fer d’aturada deprimida i m’agafen ganes de fer una barrabassada ben grossa, com atracar un banc o segrestar un avió.
Si almenys tingués parella, podria escridassar algú per distreure’m, però estic més sola que una mussola. I diria que va per llarg. A mi la tardor no m’ataca les hormones, sinó els nervis. Al pas que vaig, amb sort acabaré al frenopàtic, o si caic encara més baix, a fer de freaky en un programa de la tele.
Dissabte, 27 d’octubre
Els dissabtes són odiosos. Aquesta nit no estic d’humor per trucar a ningú per sortir. Si anem de farra amb la colla, sé que agafaré una trompa com un piano, i si quedem per sopar i xerrar en un lloc tranquil hauré d’explicar que estic sense feina i tots em miraran amb ulls compungits i comprensius, com si tingués una malaltia lletja o em fessin pudor els peus i fossin massa educats per comentar-m’ho.
Pla d’urgència per a eremites urbans de cap de setmana: un DVD, una cervesa i em preparo un entrepà de jabugo, res de crispetes! Després de regirar totes les caixes perquè mai no torno un DVD al seu lloc sinó a la primera caixa que veig, m’adono que inexplicablement ha volat justament la pel·lícula que havia triat de mirar. Quina ràbia. Em trec la mandra de sobre i m’arrossego fins al videoclub tres cantonades més enllà i la llogo, quin remei. Abans d’arribar a casa el nas m’indica que ja hi ha una castanyera al barri. Segueixo l’olor familiar de llenya i compro la primera paperina de castanyes de la temporada, com un ritual.
Ja no queden castanyeres de les d’abans, ara hi ha un noi de pell fosca enfundat en un folre polar i que jo etiqueto com a vagament pakistanès. M’allarga el paquetet calent de paper de diari i a l’instant d’agafar les castanyes, quan la meva mà toca la seva mà, aspra i càlida, se li desplega un somriure d’aquells d’anunci i li brillen els ulls negríssims. Un canvi positiu, molt millor que les iaietes amb davantal i mocador al cap.
Diumenge, 28 d’octubre
La pel·lícula era molt més avorrida del que recordava, la del súper m’havia venut un jabugo de porc clonat o empeltat de lluç bullit i com que anit em vaig adormir al sofà amb els dits ben negres de pelar castanyes, l’he deixat fet un fàstic. També odio els diumenges. Aquesta mena de diumenges, sobretot, ja m’enteneu.
Dilluns, 29 d’octubre
Em llevo d’hora i planifico el dia. Matí: comprar diaris, mirar anuncis i trucar si hi ha res de bo. Mirar les pàgines web de feina. Tarda: actualitzar el currículum. Revisar contactes. Els dilluns són depriments, però els dilluns de buscar feina, francament espantosos. Cap a migdia decideixo que n’estic fins als nassos i me’n vaig al mercat a comprar verdureta fresca, una excusa com una altra per ventilar-me. De tornada, passo pel davant de la paradeta del castanyer guapot i el saludo amb un cop de cap i un somriure. Fa un sol espaterrant. No vendrà ni una castanya, el pobre.
Avui faré un trinxat de col i patata en record de la meva àvia, que era d’un racó del Pirineu i el feia boníssim, amb botifarra negra i cansalada, per llepar-s’hi els dits. I al damunt una copeta de vi negre. Ella deia que les persones que ja no hi són les hem de recordar fent coses que els agradaven, i no pas anant al cementiri com fa la gent aquests dies. “Uix, que trist”, deia, “anar a visitar els cucs!”.
Per l’aniversari de la mort del seu home es posava ben guapa i se n’anava al xiringuito de platja on s’havien conegut, per allà als anys trenta. S’instal·lava a la fresca i demanava uns popets i unes ametlles salades, es fotia el seu vinet amb gasosa i després se n’anava a passejar xino-xano pel moll, fins a la punta de l’espigó, per sentir l’olor de salabror que tant li agradava i recordar amb els ulls humits aquell home adust i tendre alhora a qui un infart traïdor s’havia endut massa d’aviat.
Dimarts, 30 d’octubre
Demà tinc una entrevista en una ETT: feina d’administrativa a Barcelona en l’àmbit de la gestió municipal, han dit. M’he aturat a la barraqueta del castanyer pakistanès i li he preguntat si tenen moniatos. I ha resultat que sí que en tenien, i que no és pakistanès, el noi, sinó gitano, dels d’Hostafrancs de tota la vida, i parla un català que ni el Pompeu Fabra, qui ho havia de dir! Es diu Sebastià. I a més de guapo és molt simpàtic, tant que si em descuido ja em veig gastant-me el pressupost del mes que ve en castanyes.
Dimecres, 31 d’octubre
Quin dia, avui! L’entrevista ha anat fatal. L’oficina de l’ETT era especialment depriment, l’entrevistador, penós i les condicions del contracte temporal, més pròpies d’una plantació de cafè del segle XIX. El sou hauria fet venir un orgasme a l’avar de Molière i, per a més inri, l’alegre àmbit de “gestió municipal” no era altre que els Serveis Funeraris de Barcelona! Què, disposada a comptar taüts i encarregar urnes funeràries tot el dia per una misèria? Ni borratxa!
Així que n’he tornat cap a l’estació i després de dues hores (gentilesa dels serveis de bus alternatius de la RENFE) he arribat a Gavà, d’un humor més negre que el rei Baltasar. Solució: he decidit que em regalo un mes de vacances. No miraré ni un anunci de diari fins Nadal, em grataré la panxa i a viure, que són quatre dies, començant per la castanyada d’avui. Per celebrar-la m’he comprat sis panellets de pinyons per a mi soleta i una ampolla de moscatell i m’he arribat a la floristeria Manolo a comprar una dotzena de roses ben vermelles. Per portar la contrària, perquè em rebenten els crisantems i tota la parafernàlia de Tots Sants. I les carabasses de Halloween i la decoració cutre-bruixeril que hi ha per tot arreu, també.
El florista, en Manolo, tracta les plantes amb exquisidesa, coqueteja amb un encant una mica passadet i panxut amb les clientes madures i val a dir que té les millors flors de la comarca. Com que per sort encara no formo part del seu target, ens portem molt bé. I au, ja em tens anant cap a casa amb l’embalum de les flors, d’un roig intens, precioses, entre els braços.
He posat rumb al meu castanyer preferit per afegir una paperina de castanyes a la meva celebració particular i, de pas, regalar-me la vista amb els seus ullassos negres.
Sí, sí, castanyes. Anava tan embalada que m’he passat el semàfor en vermell. Sento un crit i un patac, el món se’m posa de cap per avall de cop i jo que rodolo per terra i tanco els ulls ben fort. Però després d’un instant d’atordiment comprovo que encara estic viva i sencera i els torno a obrir. Al meu voltant, un escampall de roses i una bicicleta per terra. En segon pla, una colla de badocs esverats que s’ho miren amb la boca oberta. I arran d’orella un adolescent histèric amb casc de ciclista i molt pàl·lid que agenollat em crida “Estàs bé? Estàs bé? T’he fet mal? T’he fet mal?” mentre ni s’adona de la sang que li surt del front per la patacada que s’ha endut ell. I és aleshores que unes mans càlides i fortes m’ajuden a asseure’m amb delicadesa i es queden una a cada espatlla, un contacte ferm i tranquil·litzador, perquè ara noto que tremolo una mica i que em fa mal el maluc dret, però sobretot que em sento la mar de tòtila aquí al mig i que aquest xitxarel·lo m’està atabalant amb els seus crits. Em giro i resulta que les mans són les del meu castanyer, que ara m’ajuda a aixecar-me. “Estic bé, no passa res”, els dic a tots dos, vermella com un tomàquet.
Com que sembla que no hi ha hagut danys de consideració ens desplacem tots plegats (inclosa la bici) a la vorera. En Sebastià m’acosta sol·lícit una de les cadires que té a la barraqueta de castanyes perquè m’hi assegui i m’acabi de refer de l’ensurt. Passem a la fase de comentari de la jugada. Al cap d’una mica els badocs es dispersen, mig decebuts perquè no hi ha hagut sang i fetge, ni ha calgut ambulància ni res. El meu atropellador, després de convèncer’s que estic sencera i que no vull passar de cap de les maneres pel CAP i que tot ha estat culpa meva, em deixa el telèfon apuntat en un paper per si de cas i també se’n va.
En Sebastià em pregunta mig burleta si m’haurà de dur en braços fins a casa, content de veure que no ha estat res i que no caldrà pas. M’ho ha semblat, només, o m’ho ha dit amb una ombra de malícia a la mirada? Al capdavall deixo que m’acompanyi fins a la porta de casa, tot xerrant. I al final també m’apunta el seu, de telèfon, i em diu que li truqui si em cal res, el que sigui. Així que arribo a casa em fico de pet al llit amb un Gelocatil, estic ben baldada.
Dijous, 1 de novembre
Dia de Tots Sants. Quin avorriment! Aquesta nit he somiat que el meu excap em perseguia reclamant-me els informes pendents, vestit de gladiador romà i muntat en una bicicleta d’aquelles antigues, amb la roda de davant gegantina i la del darrere ben petita. Jo corria fent ziga-zagues per un bosc i els peus se m’anaven enfonsant més i més entre la fullaraca, i després queia i queia fins a aterrar en un tou de panellets i pètals de rosa. I el Sebastià que arribava amb una furgoneta amb un rètol que deia “Castanyes a domicili, 24 hores”. I en un racó una velleta amb mocador al cap i davantal de quadres s’ho mirava i no parava de riure. Quins disbarats, el meu inconscient.
A la dutxa he vist que tenia un bon blau, record de l’episodi d’ahir. I si li truqués? A en Sebastià, vull dir. M’he escarxofat al sofà i m’he passat la resta del matí alienant-me a base de zàpping.
Després de dinar, la veueta hi ha tornat. Li truco? No li truco? Li truco? Coi, ja semblo el Hamlet! Aquest accident t’ha deixat ben tonta, nena. I si passo i el saludo, com aquell qui no vol la cosa, i a veure què diu? La veritat és que el noi sembla maco. Ara que, a qui se li acut, embolicar-se amb un castanyer. Au, va, para de fer el paperina i truca-li. Però és que em fa cosa. Uix, qui t’entengui que et compri. Va, porta el mòbil.
“Sebastià? Que sóc la Júlia, la de l’accident d’ahir. No, no, estic bé…, que sí, de debò. Que era per si et ve de gust anar a prendre una copa, aquest vespre. Convido jo, per agrair-te… Ah, vaja, doncs si no pots, res… Demà? Sí, demà em va bé… Per sopar, d’acord. De conya... Escolta, no se t’ha acudit mai de posar un servei de castanyes a domicili? No per res, que estaria bé, no?”
Dissabte, 3 de novembre
Avui hem tornat a quedar al vespre. Després de com va anar ahir a la nit, me’n moro de ganes. I és que va anar tot fantàstic, el sopar, la copeta, la conversa, les rèpliques amb segones, i tot el que va venir després. I ens vam quedar en aquell punt tan dolç de les passions que comencen i no saps on et portaran i el cor et batega com unes maraques i estàs que ja no pots més i li saltaries al damunt però gaudeixes de fer-ho durar encara una mica, jugant amb les distàncies cada vegada més curtes, amb les mirades que s’inciten i es persegueixen, quan ja tot està en plena ebullició i és evidentíssim però encara no hi ha cap prova material. I és que en Sebastià és un d’aquells homes elèctrics, només de tocar-me el colze amb la punta del dit no és que em recorri un calfred, és que fa que se m’arreveixini fins a l’últim pèl del parrús!
Però aquesta nit me’l menjaré tot senceret, des d’aquests llavis tan llaminers fins a la punta del dit petit del peu. Ui, acabo, que si no m’afanyo faré tard!
Diumenge, 4 de novembre
Em desperto a la vora del cos del Sebastià, que ronca lleument i desprèn escalfor com un radiador dels bons. M’hi abraço i l’ensumo, amb un somriure de satisfacció d’orella a orella. I caic com un soc una altra vegada. Quan torno a obrir els ulls ell ja no és al llit i la meva bufeta em proposa que l’acompanyi amb urgència al lavabo, si no és molèstia.
Sento soroll pel pis. Mai cap dels meus amants esporàdics no m’ha preparat l’esmorzar, però seria taan romàntic! Trec un nas investigador per la porta del passadís i ja veig que no. Un Sebastià descalç i acabat de dutxar, vestit amb el meu barnús groc, rosega galetes escarxofat al sofà mentre es mira un programa de curses de Formula 1 a la tele. Observo en silenci els detalls de l’escena. La corba del clatell per dessota els cabells negres, la cuixa morena i musculosa que destaca entre els faldons entreoberts, encara amb algunes gotetes d’aigua entre els pèls foscos. Ara m’ha vist i em convida a seure al seu costat amb un gest de la mà.
A la pantalla rugeixen els motors, puja la tensió i els pilots van com a bojos pels revolts més perillosos del circuit. Al sofà de casa, en canvi, avui no hi ha cap pressa ni tampoc l’ànsia d’ahir a la nit, la competició és d’una altra mena i, només després de molta, molta estona, arribem tots dos junts a la meta. Més tard preparem el dinar i anem xerrant, i a la que ens distraiem amb altres coses se’ns socarrima el sofregit, però no passa res. Després de dinar en Sebastià s’acomiada finalment, amb recança, perquè té un compromís. Et trucaré, em diu, i sé que ho farà.
Al rebedor, mentre es posa la jaqueta, es mira el pany de paret on tinc una pila de fotos antigues de la família, com una mena d’arbre genealògic en petits marcs, dels d’Ikea d’a 20 euros la dotzena, parents de l’antigor amb pentinats impossibles, cares solemnes i trajos incomodíssims. S’interessa per una foto en blanc i negre d’una noieta morena. És la meva àvia quan era jove, li explico. Se la veu molt guapa, comenta. I per un instant em sembla com si la noia de la foto em piqués l’ullet i torno a recordar el que l’àvia em deia dels efectes de la tardor, quan ja era una velleta arrugadeta, amb els cabells esborrifats i la mateixa mirada múrria.
M’encanten els diumenges de tardor, penso. Aquesta mena de diumenges, sobretot, ja m’enteneu.
Coral Romà
Taller Rocaguinarda, 22-29 d’octubre de 2007
