La talla ben bé pot ser
la d'una puber de 15 anys
i la mirada et fa joc.
Les mans dos ocells desmanegats
d'ossos tendres i flexibles.
Els ulls radiants i rodons
com dos fars de llum en la nit,
són desperts i joganers
acceptes de bon grat l'atenció
que la teva presència reclama
des d'el principi del temps.
No importa la vida o la mort,
ni l'ahir fosc
ni el demà incert,
en moments com aquests
hom esgarrapa tendrament
els moments pels quals llisca
i els treu el suc pacientment.
Una cullarada de flam
una miqueta més,
no no cal que me'l donis
però ben mirat si, fes-ho
em plau la teva tendresa
i la manera que em parles, segueix,
sóc la teva nina de paper de seda,
¡tant fràgil i transparent ara mateix!
que les meves llàgrimes
podrien fer naufragar la nau
convertint-la en el tros de carn adolorida
que vull defugir,
per això no ploro
només llisco en el dia a dia.
En moments com aquests
penso que tot sovint ens fem trampes
i enmalaltim inconscientment
a la fi d'aconseguir
l'atenció que ens mereixem,
l'amor que ens van furtar agressivament
en époques remotes
quan no podien acceptar
la nostra llibertat d'escollir
ser diferent.
Per això la teva veu ara mateix és jove
i el teu cos marca poques formes
i els teus ulls són primaverals
i les teves mans floten en l'espai
dibuixant papallones,
per fi l'aire pren olor de roses roges
i et mous còmode i feliç malgrat el dolor,
¡ a la fi has aconseguit el teu somni!
ser tu mateixa, estimada en la teva essència.
Sovint ens fem inconscientment trampes
i paguem cares les excuses,
els camins són planers
quan hom accepta que la mida
d'hom mateix
mai no en depén de l'altri
sinó que rau dins nostre.
L'evidència ens farà finalment lliures.
Carme Martin
