Breu història d'una amistat

Un càlid somriure des del cel, ets tu Consol?

Quan encara era una adolescent ja llegia amb desfici i m’hagués agradat escriure, però la meva timidesa m’impedia fer-ho.

Tan sols vaig escriure un parell d’articles a la revista que la meva escola publicava cada final de curs.

Després, per coses de la vida, mai no vaig tenir temps ni ganes d’escriure.

Fins que una vegada arribada a la jubilació, com que era sòcia de la Cooperativa Rocaguinarda, em vaig assabentar que farien unes classes d’escriptura, anomenades "taller d’escriptura creativa" —era l’any 2000—coordinades per la Consol Sánchez.

De seguida em van agradar; la Consol no era una mestra exigent, ans al contrari, deia: "deixeu-vos anar", "escriviu el que us surti, no s’ha de tenir por mai d’escriure".

Ens vam fer amigues i cada dilluns ens trobàvem de set a nou, per llegir el que havíem escrit a casa i, després, treballar en grup.

Mai no ens va fallar, només el 2006, quan li van detectar un càncer de còlon, ens va haver de deixar soles, però sempre ens donava les consignes per escriure

Vam anar alguns dies a fer classes a casa seva quan es trobava millor. Mai no ens va refusar, la seva veu sempre era amical i estava contenta parlant amb nosaltres.

Semblava que se n’havia sortit, però el setembre següent li van anunciar que s’havia escampat una mica, però que no patís, que se’n sortiria.

Han estat tres anys de molt de sofriment, però sempre es va mostrar amb molta enteresa i amabilitat.

Va lluitar tant com va poder, però la químio ja no li feia res, i va renunciar a seguir. Sento no haver pogut veure-la abans de morir, no va poder ser; però estic segura que ara deu ser feliç.

Maria Lluïsa

1.12.2208

ADÉU CONSOL

Adéu, Consol, dona lluminosa que ens has acompanyat en el camí de les lletres, que t’has lliurat, generosa, als vents de la vida i de l’amor, que has lluitat i estimat amb franquesa i amb valor.

Recordaré la teva veu clara i serena, que es feia apassionada quan llegies en veu alta textos que t’agradaven especialment. Llavors s’alçava més intesa i solemne, vivint i recreant cada frase, cada vers. La literatura et transformava, hi nedaves com peix a l’aigua, cercant sempre nous mots que et fessin vibrar, i després ens els oferies, com el pescador que ha trobat al fons marí un tresor antic i que no es pot resistir a ensenyar-lo, a compartir-lo, amb la il·lusió d’un infant, amb la saviesa d’un avi.

La teva presència dinàmica i senzilla feia dels tallers un lloc especial. Sabies trobar sempre un comentari encoratjador i aconseguies que fins i tot les més tímides s’anessin descloent de mica en mica, fins a expressar sobre el paper bocinets de la seva ànima. Has fet que moltes obrissin camins interiors que no sabien que petjarien. Gràcies, Consol, per aquest regal, pel teu mestratge.

Et fascinava aquesta o aquella paraula. Les paraules, sempre les paraules; però sobretot els sentiments i els pensaments de les persones que hi havia al darrere. Cercant una vegada i una altra els ressons secrets que uneixen les experiències dels homes i les dones, que els fan créixer i comprendre.

El teu camí de dolor també el vas compartir, explicant amb delicadesa i valor la llarga lluita a què et lliuraves. I ara nosaltres compartim finalment la pena de quedar-nos sense tu, sense la teva amistat.

Pensem en tu i, pensant-hi, escrivim. Segur que això també t’agradaria.

Ara ja lentament te’n vas cap a la terra dels records, però vibra encara en l’aire el caliu dels moments i els mots que hem compartit.

Coral

Barcelona, 1 de desembre de 2008