Les meves mans furguen entre mil imatges,
Troben el meu cor que batega en el sol,
Em bressola i m’aferro a la càlida llum.
L’aire em canta entre les branques dels salzes,
La Terra m’ofereix l’espiga de la vida,
Els ocells em brinden els seus cants de joia,
L’herbei frescal em crida al seu si, anhelant.
És el temps del somrís de la ginesta en flor,
Els besos són mel, el sexe, alè febril,
Resurrecció del cos en la càlida abraçada.
S’alcen, foscos, els xiprers del meu cementiri,
El meu cor ha perdut el riu que li cantava.
El plor, no el conec, no sé plorar, no puc plorar.
Em lliuro a la freda lluïssor de la lluna
M’embolcallaré amb els feixos de boira humida
Només m’acolliré dins l’onada del mar salabrós
En el sabor amarg s’escolarà glop a glop l’amor.
Record vague, xarxes on s’empresona el naufragi,
En la pastura transparent i calma de l’aigua mare
Naixeran dolces branques de corall. Remembrança.
Núria Soler
