dissabte, 8 de març del 2008

SI FOS AIRE





Si fos aire aniria allà on no es pot anar,
volaria damunt les ones del mar.
Viatjaria arreu.
Les muntanyes foren la meva llar,
m’amagaria sota d’un arbre
de fulles quimeroses i les faria ballar.

Al matí entraria dins la llar
d’un pastor i acaronaria al nin
que dorm al bressol,
quan el nin obris els ulls
i em fes un somrís,
fugiria alegre retornant el meu caminar
amb l’anima plena de tant dolç record.

C. Marquès 6.03.08

HIPOCRESIA








DEDICADO A TODAS LAS MUJERES QUE VIAJAN EN: PATERA, CHALANA, BOTE, CANOA, BARCAZA, LANCHA, GABARRA, BARQUICHUELA, ESQUIFE, FALÚA, CHINCHORRO O CAYUCO.....


Me preguntas ¿quién soy? De ¿dónde vengo? ¿Cuál es mi acento, mi dios, mi costumbre? Me seleccionas, me manejas, me pones en fila, en grupos, en furgones, en salas, en camastros, literas, tiendas con la cruz en rojo de sangre.Me zarandeas, me empujas, me limitas, me marcas, me tocas –con guantes eso sí- pero me tocas.Me das una manta, un bocadillo, un chándal colorado, un papel con datos, con firmas, con acentos y mayúsculas, muchas mayúsculas. Y paso de ser un rostro anónimo, aterrado y aterido de frío a ser una cifra, una ecuación, un teorema, una imagen fragmentada, un voto de circunstancia, ante la impasibilidad de tantos párpados escleróticos y tantos corazones indiferentes. Y así, poco a poco, a cada nueva vuelta de tuerca, dejo de tener nombre, acento, costumbre, rostro, manos, piel, deseos, dioses y hasta PALABRA.Pero eso sí, SOY un número en una estadística, un renglón perdido en una Ley, una arenga en un miting, una agonía latente, para ser al final del largo túnel: una viajera con billete de vuelta pagado.Y LA VIDA SIGUE...


Consol S. Buendía.

SÓC COM UN ARBRE NU



De la meva déu
brollen antics càntics
de desamor i solitud.
Càntics planyívols
de lloba solitària
perduda en nits incolores.

Sóc com un arbre nu
sense cap fullam protector,
que s’ofereix al vent
tal qual és,
sense artificis
ni vestimentes sumptuoses.

Les meves branques s’entortolliguen
les unes amb les altres, instintivament,
en un reflex defensiu inútil.

De la meva déu
ansien fluir nous càntics
i les meves branques
fressen per oferir fulles de novell color
que donin raser
a nous anhels de vida.





Carme Martin