No hi ha massa trànsit
en els torsuosos camins del meu pensament,
i si tot va bé, podré atansar-me amb calma
allà on mantinc en guaret
els meus desitjos més preats.
Barro i tanco el camí que em condueix
fins a la casa dels balcons rodons
des on el món s’albira i pren forma.
Els meus sentiment són com un riu
que corre sense aturador i amb força
inclús per sobre dels ponts
que uneixen les ribes de les meves pors.
Intueixo entre la broma
l’espuma de la mar blanca de l’esperança
que fa garlandes al voltant dels meus somnis,
malgrat l’ombra fosca
que decanta els dies negres.
Del meus llavis brollen paraules
que són pregaries seglars dirigides
cap a la font d’on prové l’energia suprema
que tot ho fa possible.
Carme martín
