Avui la memòria ensopega amb un incòmode engany,
la llunyania m’atrau,
la llunyania m’atrau,
la nostàlgia em consumeix,
els records són com campanes d’ermites remotes
que ressonen al capvespre.
Avui ja no canto cap cançó
els records són com campanes d’ermites remotes
que ressonen al capvespre.
Avui ja no canto cap cançó
car desconec la meva veu fosa en la nostàlgia,
les ànsies de llum fa molt temps extingides,
runes de vida en la foscor colgades.
Captaire d’amor, no vull saber el teu nom,
segueixo la veu de fonts amagades,
runes de vida en la foscor colgades.
Captaire d’amor, no vull saber el teu nom,
segueixo la veu de fonts amagades,
els sons d’èpoques passades.
Avui cares pàl·lides d’esmunyedissos fantasmes,
Avui cares pàl·lides d’esmunyedissos fantasmes,
dolces fatigues s’escolen amb les aigües
que retornen al mar per retrobar-se
i m’arrenquen l’enyor del cor,
i m’arrenquen l’enyor del cor,
alliberat per la bellesa d’un somni
que vola amb les ales esteses.
que vola amb les ales esteses.
Núria Soler
