La Saima feia només uns mesos que vivia al poble. Tot li semblava estrany, els nens i les nenes del col·legi, la gent del poble, les botigues i moltes altres coses. Només se sentia a gust a casa, amb la seva família. La mare havia recreat l’ambient de la seva caseta a l’Atlas tan com li havia estat possible fer-ho en aquell pis. El pare ja feia temps que hi vivia, al poble, i ara havia aconseguit portar-hi la dona i la filla. Ella havia nascut després que el pare marxés a buscar feina fora de la seva terra i ella no l’havia vist fins que les va anar a buscar per endur-se-les.
La nena ho mirava tot amb uns ulls tafaners i no parava de preguntar al pare per tot el que li cridava l’atenció. Hi havia una cosa que incitava la seva curiositat: la torre de l’església. Era alta i esvelta i a dalt de tot tenia una terrassa coberta que li recordava el minaret del seu poble des d’on el Mujaidin cridava a l’oració sis cops al dia. Però, d’aquesta torre no en sortia cap so i ella no entenia per a què servia. El pare li havia explicat que la gent l’anomenava campanar però no en sabia res més.
A poc a poc la Saima anava aprenent la llengua que es parlava al poble. Era una nena molt llesta i aplicada i si alguna cosa la feia feliç de la seva nova vida era l’escola. La fascinaven els petits escriptoris, els llapisos de colors, les llibretes i els llibres plens de dibuixos acolorits i de lletres clares, fàcils d’entendre. Tot era tan diferent de l’escola on ella anava! Aquí si que era fàcil aprendre! Cada dia tornava a casa i marejava la mare explicant-li tot el que havia après.
Un dia no va poder estar-se de preguntar a la mestra per a què servia la torre de l’església. La” senyo” va aprofitar l’avinentesa i va relatar tot el que ella en sabia: va dir que en aquell campanar hi havia hagut tres campanes. la Natàlia, la més gran, la Nadala, una mica més petita i la Ninona molt més petita que les altres dues. Aquesta, va dir, tenia un so tan dolç que ella que només l’havia sentit de petita encara el recordava. Els va parlar dels tocs que feien les campanes a part de marcar els quarts i les hores. Repicaven a missa, ploraven a morts, cridaven a sometent, voltejaven per l’àngelus, brandaven anunciant tempesta, festejaven un bateig, però el que ella més trobava a faltar era el de festa major on la Ninona tenia un paper molt important perquè es podia dir que refilava una llarga estona. Després va contar-los que en una molt mala època per el poble l’alcalde es va vendre primer la gran i amb els diners va comprar llavors perquè els vilatans poguessin sembrar els camps i tornar a tenir gra per fer farina i pa. Més tard es va vendre la mitjana per condicionar les sèquies que portaven l’aigua als horts i així poder tornar a conrear hortalisses i arbres fruiters. Però quan es va voler vendre la Ninona es va trobar que havia desaparegut. Va fer crides pel pobles del voltant per si en sabien alguna cosa, va posar anuncis als diaris de la comarca per si algú havia anat a vendre’s una campaneta però no en va treure l’aigua clara. Enlloc n’hi van saber donar raó. La mestra però tenia una sospita, es pensava que sabia on era però no es va atrevir mai a dir-ho a l’alcalde perquè ella se l’estimava molt i no volia que se la venguessin. Mai no hagués dit res! Tots els nens no paraven de burxar-la per fer-li dir on es pensava que era, però ella no en va tornar-ne a parlar.
La Saima ho va explicar a casa i aleshores el seu pare va dir: Així que allò és una campana, vés per on ! Quan el va sentir la nena no va parar d’empipar-lo perquè li digués on era però al pare li va agafar por, no fos que li cridessin l’atenció, i li va dir que no en volia tornar a sentir parlar i que no en digués res a ningú. La noieta no va dormir en tota la nit i l’endemà, tot i que s’havia proposat callar, no va poder estar-se d’explicar-ho a un nen i a aquest li va faltar temps per esbombar-ho. A l’hora del pati tots van envoltar la Saima però ella no els podia dir res més perquè no en sabia més.
Una tarda de dissabte que la ferreria era tancada, una bona colla guiats per la Saima van entrar-hi saltant la reixa. Van furgar i furgar entre ferros i pols negra i no trobaven res semblant a una campana. Sense voler, la noia va fer caure un tros de ferro i, en la seva caiguda, va picar sobre una mena de pantalla metàl·lica i es va sentir un so tan bell que tots els xiquets es van quedar bocabadats. I aquell so es va escampar per tot el poble i va entrar a totes les cases i la gent va sortir als carrers i no gosaven parlar-se. La mestra va començar a caminar de dret cap a la ferreria,- si ho sabia ella d’on venia el so- i tota la gent la va seguir.
Caminaven i cantaven:
NiiiiiiiiiiiiiiiNooooooooooNaaaaaaaaaa,Niiiiiiiiiiiii,NooooooooooNaaaaaaaaaaa.
Núria Soler
