Parlaré de la Consol, de com em vaig trobar escrivint sense haver-ho fet mai tret de les redaccions escolars, de com desitjava que arribés el dilluns per sentir-li dir a tots, un a un, que allò que havíem escrit estava molt bé, que potser caldria retocar algun terme que es repetia massa, que la idea era molt bona, que hi continuéssim treballant.
Recordo quan ens trobàvem els dimarts i els divendres, dies que jo anava al mercat, i anàvem a fer un cafè al Caracas i de què parlàvem, de pel·lícules que havíem vist, de llibres que havíem llegit, i ens els deixàvem l’una a l’altra. De com mica en mica em va anar fent confidències d’aquelles que no es fan a tothom i que jo acceptava, feliç, com a prova d’amistat.
També puc explicar-vos, a rel d’aquestes trobades, les velades insinuacions de venedores, veïnes i conegudes sobre la meva relació amb ella. És la meva professora del taller d’escriptura i ens em fet amigues, deia jo, amb un somriure, mentre maleïa els ossos de la meva interlocutora.
Em venen a la memòria les tardes que ens reuníem per fer les classes a casa seva quan la malaltia ja li començà a prendre les forces; lectures i treballs barrejats amb tasses de te i qualsevol cosa per fer content l’estómac.
I, més endavant, les tètriques, vergonyoses, habitacions de Sant Pau després de les intervencions a que la van sotmetre, sempre pensant que el cos guanyaria la guerra, fins a l’última, la pitjor de totes, on la mort no es movia del seu costat, sotjant-la, inclement.
Agraeixo aquesta última visita molt especialment perquè em va permetre acomiadar-me’n tot portant-li una última alegria: el llibre dels nostres treballs, imprès.
Núria
1-12-2008
