De la meva déu
brollen antics càntics
de desamor i solitud.
Càntics planyívols
de lloba solitària
perduda en nits incolores.
Sóc com un arbre nu
sense cap fullam protector,
que s’ofereix al vent
tal qual és,
sense artificis
ni vestimentes sumptuoses.
Les meves branques s’entortolliguen
les unes amb les altres, instintivament,
en un reflex defensiu inútil.
De la meva déu
ansien fluir nous càntics
i les meves branques
fressen per oferir fulles de novell color
que donin raser
a nous anhels de vida.
Carme Martin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada