Aquelles astralnites, criatures d’un cos celeste que pertany a una galàxia de les dites d’espiral, estan duent a terme un programa de recerca d’identificació vivencial. Han sintetitzat les informacions sobre el planeta habitat d’un petit sistema, han assimilat les estructures existencials dels seus éssers vius i n’han desxifrat els codis de comunicació fins al punt que poden expressar-se en el mateix nivell que aquelles autoanomenades persones.
La seva astronau arriba amb precisió matemàtica al lloc previst, un punt fixat per coordenades. El camp de protecció magnètic impossibilita que el giny sigui detectat. Les astralnites surten de la nau i s’acosten a la casa amb jardí situada a la cruïlla de dues amples avingudes amb passeigs centrals ombrejats per dobles fileres de plàtans esponerosos.
A dins de la casa, Beatriu, sola, asseguda en un divan de la saleta, amb un llibre a mig llegir a les mans, alça els ulls, vagament inquieta, perquè ha notat alguna cosa estranya.
A la saleta tot està com sempre: la tauleta rodona amb un centre de flors, les butaques amb coixins de setí, el piano, el balancí, el rellotge de paret, el tapís de Flandes amb l’escena del rapte de les sabines, la xemeneia ornamental de marbre i a vora dels finestrals que miren al passeig, el secreter amb incrustacions de vori.
Beatriu mira la gran aranya de vidre que penja del mig del sostre i les altres làmpades de paret, més petites, que la complementen. Mira els cortinatges de vellut vermell subjectats amb gruixuts cordons daurats i, davant dels vidres, les cortines blanques amb calats, quasi transparents de tan fines com són.
No passa res. Els finestrals són tancats, no hi ha ni una mica d’aire que faci dringar les llàgrimes de vidre de la làmpada ni que faci moure les cortines.
La noia s’alça del divan i gira els ulls cap a la porta del passadís, que és oberta i deixa veure la llargada d’aquella peça de la casa. El passadís va des del rebedor fins a la saleta, que és el final de l’habitatge. A la banda esquerra té un seguit de finestres que deixen entrar la claror. A la banda dreta hi ha les portes de les diverses habitacions, el bany, la sortida al jardí, el rebost, la cuina i el menjador fins arribar a la sala.
Les astralnites passen a través de la porta per desintegració molecular i avancen pel llarg passadís.
Al fons, a la saleta, la mirada de la noia juga amb els trossos de claror i d’ombra que fan les cortines de les finestres. Quan era xiqueta li feia una mica de por travessar tota la llargada del passadís. Li feia l’efecte d’una foradada d’on podia sorgir un monstre o un fantasma.
Les astralnites s’aturen i observen la noia. Una “rara avis”, processen mentalment. Criatura rara. Cos cel·lular de regeneració contínua. Nivell mental primitiu. Dos sistemes de cèl·lules visuals rodones. Orificis per a l’aliment corpori, d’oxigen, d’hidrogen i afins. Quatre extremitats. Recobriment artificial estrafolari de contorns altres que el propi cos. A nivell psíquic, estadi contradictori: confiança-basarda, afirmació-inseguretat, eufòria-decaïment...
Una de les astralnitres va configurant un multigrama derivat de l’observació de l’estranya habitant d’aquest estrany planeta. Per a elles, la noia és realment un ésser ben estrambòtic. El multigrama és ple de dades, amb referències de llenguatge propi del mateix ésser en estudi: bruna, galtaplena, bocabadada, palplantada, un poc garrella, xica, pica, pollerica, camacurta i becarica...
Beatriu s’adona que no està sola. Allà hi ha algú, alguna cosa... No veu res, però. El cor li batega fort. L’instint la fa recular fins a la xemeneia per agafar l’atiador del foc.
Les astralnites acaben la feina encomanada. Tornen a l’astronau i s’eleven a una velocitat de vertigen sense provocar ni un sol decibel, en un silenci absolut, deixant enrere el planeta d’aquella noia rara, la raresa de la qual ve de la comparació amb els altres éssers ja coneguts.
La saleta s’inunda d’una sobtada calma. Un sentiment de tranquil·litat apaivaga l’ànim de Beatriu, que s’asseu altre cop al divan i es frega els ulls, com allunyant un malson, una impressió estranya, un rar efecte de la claror que entra a través de les cortines.
Antònia García
