Jove núvol amb pantalons
(amb benèvola llicència de Mayakovski)
Has aturat el temps
amb els melangiosos ulls
del somiador irredimible
i t'has quedat així per sempre
jove, immortal als nostres ulls,
amb aquest mig somriure burleta,
estimat núvol amb pantalons.
Però allà, en el fons del fons
en el moll del teu cor,
quan la teranyina negra del dolor
semblava engolir
la tèbia llum de l'esperança,
esperaves el miracle
de que la tragèdia
travestís el seu semblant
i que en l'últim moment
un matalàs d'aigua dolça
o les mans de l'àngel de la sort,
amb qui abans havies confiat,
t'acollirien i tornaries al paradís perdut.
Però, estimat núvol amb pantalons,
quan hom accepta que el temps passa
cremant un camí sense retorn,
i en definitiva et fas gran,
una de les primeres coses que s'aprenen
és que els éssers alats no existeixen ,
i que l'única cosa que atura el vol de l'ocell ferit
quan es deixa caure en el buit
són les fredes mans de la mort.
Porta tancada
La porta es manté tossudament tancada
com un mur que hem separa del passat.
Sé que estàs aquí, però no et puc veure,
i donaria la vida per tornar a endevinar
la teva silueta estimada
colgada sobre el teu llit
com quan de bon matí
hem despertava del lleuger son
i m'acostava de puntes
fins a la teva habitació
a la fi de cerciorar-me que
havies arribat sa i estalvi.
Però la porta tossudament tancada
és fidel testimoni que,
malgrat el meu desesperat desig,
ja mai més no tornaràs a arribar tard,
ni esmolaré fins el límit la meva oïda
a la fi de captar el so
de les teves llargues i reposades passes,
ni m'hauré de llevar de puntes
per arribar fins el llindar del teu cau,
perquè allà on estàs,
restaràs definitivament sa i estalvi
per sempre més, fill meu.
Espai de solitud i silenci
Entre vosaltres i jo s'ha instal.lat
un profund espai de silenci
de noms prohibits i temes intocables.
El misteri de la mort
marca una frontera
que temem de travessar
per no quedar-nos atrapats
en la seva teranyina fosca.
Temem el dolor que ens amortalla
i que mestreja per sobre tot el que toca,
LA PENA EMBRUTA QUAN ESCLATA
¿Quanta veritat conté aquest poema,
no és cert?.
Entre vosaltres i jo,
s'ha instal.lat
un ample i fons espai de silenci
molt difícil de transgredir.
El tren de mitjanit
Un únic i solitari tren
emprèn el darrer viatge
en la trista i oblidada estació
on només mestreja el silenci.
En el gèlid vagó,
un únic so perviu,
és el rom rom del motor
que manté suspès en l'espai,
en un boci minúscul de temps,
un etern mig somriure burleta
que sembla haver guanyat
la batalla a l' avern.
El tren de mitjanit s'allunya,
és el tren dels solitaris,
de les ànimes de cor ferit
i mirada melangiosa
i un plugim humit ho amara tot,
són les llàgrimes del món
avergonyit per no haver sabut seduir
a una les seves millors criatures.
Malauradament
en l'inabastable misteri
de l'existència humana
sempre hi haurà qui
prefereixi pujar al tren de mitja nit
cap el país del mai més..
L'ultim adéu
Te'n vas i en el meu cor
ha quedat sospesa
una única llàgrima que aglutina
totes les llàgrimes del món.
Plou, i tanmateix el cel és manté seré,
i aquesta serenor, la més absoluta,
es reflecteix en el teu rostre
i t'acompanya estimat,
alhora que un ram d'estels
t’estén la mà que t’ha de guiar
fins el vagó del teu últim viatge.
Sé que són inútils les meves paraules,
i que els meus ulls no tornaran
a contemplar les teves llargues,
amples i acollidores mans,
de dits forts, desmanegats i feréstecs
que relaten amb gest silenciós
el desig d'abastar-ho tot
que sempre t'ha motivat
!Oh encisadores i recordades mans!.
Ni podré fixar en el record
amb tota la seva complexitat,
la subtil tendresa que,
per breus instants, desprenia
la teva mirada fonda i llunyana,
en l'hora del nostre darrer adéu
El meu amor és
el tresor més valuós que et puc oferir,
és un sentiment que travessa fronteres
i que sense forma humana
t'acompanyarà allà on vagis i,
paradoxes del destí ,
tu no hi pots fer res al respecte,
donat que no tens pas cap control sobre
la meva tossuda voluntat d'estimar.
En el teu boig desig de llibertat
no volies que ningú t’estimés,
"ja m'han estimat massa, solies dir".
I crec que ho manifestaves,
no ja pel lligam que
la correspondència comporta
sinó pel compromís implícit
d'acomplir amb les expectatives de l'altri
i que t'amarava d'una espaordidora por.
T'has valorat a la baixa fill meu,
tan sols era necessari que fossis tu
i que lluitessis pels teus ideals.
Si calia, amb la intensitat del tro
i la perseverança implacable
del riu que retorna a la seva llera
una i mil vegades
malgrat que mans alienes
tractin de rectificar el seu curs.
Tan sols aquestes eren
les meves expectatives estimat.
Tanmateix però, ¿qui pot abastar
les motivacions profundes
que mouen el cor humà?
Hores d’ara estimat, ja déus saber
que l'amor que ens ofereixen
és quelcom que ningú no pot controlar,
el sentiment de l'amant
és aliè al desig de l'amat.
Per molt que insisteixis en allunyar-te,
el meu amor sempre es farà
més i més gran
i restarà al teu costat,
calladament però
amb la persistència del que és etern.
Carme Martín
