dissabte, 20 d’octubre del 2007
AMOR EN ESTAT PUR
De lluny eren unes masses indefinides que es movien sobre quatre grans rodes.
Els meus ulls ja no són els que eren i distingia tant sols el total no pas les parts.
Anava jo capficada amb les meves històries i de primer no vaig posar-hi molta atenció però conforme m'hi acostava vaig distingir com una noia amb una llarga cabellera, que des del seient d'una cadira de rodes, abraçava com podia i es menjava a petons a algú altre darrera d'ella que encara no era capaç de distingir.
Després vaig distingir també el cap del noi que amb els ulls tancats tractava de retenir totes les sensacions que les mostres de amor de la de la seva companya li produïen.
El meu cor es va entendrir, estàvem en primavera i el verd i les flors punyien per captar tota l'atenció dels vianants que es passejaven pel parc, però per molt acolorides que fossin les flors, eren ells qui d'una manera políticament incorrecte ho feien, dos ésser envers els quals, si no fos per les circumstàncies, la majoria de nosaltres tindríem un sentiment d'enveja per la llibertat amb la que eren capaços de mostrar els seus sentiments i de llàstima, donat que la vida els havia maltractat especialment, tant joves i lligats a una cadira de rodes per tota la seva existència...
Conforme m'hi acostava més i més vaig poder saber qui i com era la persona que estava asseguda en l'altra cadira de rodes, atrapada darrera d'aquella boca golosa i quan la vaig tenir front meu, vaig estar a punt de posar-me a plorar.
Qui intentava fruir amb tota la força del seu cor, no era un noi en el sentit estricte de la paraula, era un ésser que pareixia un gran peix amb quatre aletes desvalgudes que no li feien servei ni força per a retenir o per acariciar a la seva enamorada. Era entendridor observar aquelles manetes deformes i petites maldar per acariciar el braç de la seva parella sense a penes aconseguir-ho..
L'amat a més, tenia un gran cap i un cos desproporcionat que seia malgirbat sobre la cadira de rodes, les seves mans i els seus peus eren com els de un nadó, petites i desmanegades.
Però tot això que els vianants vèiem i que ens feia patir o a segons a qui rebutjar, a la noia que l'estava besant semblava no importar-li en absolut, enardida en mig d'aquella demostració d'amor, tota una lliçó per a nosaltres "els considerats normal" , als que tot i tenir consciència que tenim la possibilitat de gaudir de quasi tot sense massa esforç, ja no fruïm pràcticament de quasi res
Carme Martín
Els meus ulls ja no són els que eren i distingia tant sols el total no pas les parts.
Anava jo capficada amb les meves històries i de primer no vaig posar-hi molta atenció però conforme m'hi acostava vaig distingir com una noia amb una llarga cabellera, que des del seient d'una cadira de rodes, abraçava com podia i es menjava a petons a algú altre darrera d'ella que encara no era capaç de distingir.
Després vaig distingir també el cap del noi que amb els ulls tancats tractava de retenir totes les sensacions que les mostres de amor de la de la seva companya li produïen.
El meu cor es va entendrir, estàvem en primavera i el verd i les flors punyien per captar tota l'atenció dels vianants que es passejaven pel parc, però per molt acolorides que fossin les flors, eren ells qui d'una manera políticament incorrecte ho feien, dos ésser envers els quals, si no fos per les circumstàncies, la majoria de nosaltres tindríem un sentiment d'enveja per la llibertat amb la que eren capaços de mostrar els seus sentiments i de llàstima, donat que la vida els havia maltractat especialment, tant joves i lligats a una cadira de rodes per tota la seva existència...
Conforme m'hi acostava més i més vaig poder saber qui i com era la persona que estava asseguda en l'altra cadira de rodes, atrapada darrera d'aquella boca golosa i quan la vaig tenir front meu, vaig estar a punt de posar-me a plorar.
Qui intentava fruir amb tota la força del seu cor, no era un noi en el sentit estricte de la paraula, era un ésser que pareixia un gran peix amb quatre aletes desvalgudes que no li feien servei ni força per a retenir o per acariciar a la seva enamorada. Era entendridor observar aquelles manetes deformes i petites maldar per acariciar el braç de la seva parella sense a penes aconseguir-ho..
L'amat a més, tenia un gran cap i un cos desproporcionat que seia malgirbat sobre la cadira de rodes, les seves mans i els seus peus eren com els de un nadó, petites i desmanegades.
Però tot això que els vianants vèiem i que ens feia patir o a segons a qui rebutjar, a la noia que l'estava besant semblava no importar-li en absolut, enardida en mig d'aquella demostració d'amor, tota una lliçó per a nosaltres "els considerats normal" , als que tot i tenir consciència que tenim la possibilitat de gaudir de quasi tot sense massa esforç, ja no fruïm pràcticament de quasi res
Carme Martín
Subscriure's a:
Missatges (Atom)