diumenge, 7 de desembre del 2008

Parlaré de la Consol...




Parlaré de la Consol, de com em vaig trobar escrivint sense haver-ho fet mai tret de les redaccions escolars, de com desitjava que arribés el dilluns per sentir-li dir a tots, un a un, que allò que havíem escrit estava molt bé, que potser caldria retocar algun terme que es repetia massa, que la idea era molt bona, que hi continuéssim treballant.

Recordo quan ens trobàvem els dimarts i els divendres, dies que jo anava al mercat, i anàvem a fer un cafè al Caracas i de què parlàvem, de pel·lícules que havíem vist, de llibres que havíem llegit, i ens els deixàvem l’una a l’altra. De com mica en mica em va anar fent confidències d’aquelles que no es fan a tothom i que jo acceptava, feliç, com a prova d’amistat.

També puc explicar-vos, a rel d’aquestes trobades, les velades insinuacions de venedores, veïnes i conegudes sobre la meva relació amb ella. És la meva professora del taller d’escriptura i ens em fet amigues, deia jo, amb un somriure, mentre maleïa els ossos de la meva interlocutora.

Em venen a la memòria les tardes que ens reuníem per fer les classes a casa seva quan la malaltia ja li començà a prendre les forces; lectures i treballs barrejats amb tasses de te i qualsevol cosa per fer content l’estómac.

I, més endavant, les tètriques, vergonyoses, habitacions de Sant Pau després de les intervencions a que la van sotmetre, sempre pensant que el cos guanyaria la guerra, fins a l’última, la pitjor de totes, on la mort no es movia del seu costat, sotjant-la, inclement.

Agraeixo aquesta última visita molt especialment perquè em va permetre acomiadar-me’n tot portant-li una última alegria: el llibre dels nostres treballs, imprès.


Núria
1-12-2008




GRACIES







Consol benvolguda:

Vull donar-te les gràcies per la teva mirada aprovativa, afable i acollidora, pel teu somriure mig tímid, mig agosarat, quan em deies: Apa, Montserrat, m'he de treure el barret amb aquest sonet que tha sortit!.

Sempre veies el millor de cadascuna en els nostres escrits.

Gràcies per les teves paraules al pròleg del llibre "Bocins íntims", el primer del taller on he col·laborat. Paraules que, encara que, dirigides a totes, me les he fet meves en llegir-les i rellegir-les.

Gràcies per haver plorat amb els meus escrits novells, que feien relació a aquella guerra que tu no vas conéixer, per que la vas viure en el fons del cor.

Gràcies per aquelles riatlles que et despertaven el petit elf que portaves dins, en escoltar llegir la feina feta al taller.

Gràcies per estar al meu costat, a casa, quan faig els deures, quan em claves copets de colze quan em quedo aturada i, aquell "va bé" quan recomenço i acabo i ho passo a lordinador.

Gràcies perquè estares sempre al cap de taula, al taller, afirmant amb lleugers cops de cap, cada frase més o menys polida amb el teu somriure amable i comprensiu.


MONTSERRAT FORTUNY
27.11. 2008

dissabte, 6 de desembre del 2008

La Consol ens ha deixat....







La Consol ens ha deixat i camina per corriols de pau.

Aquí enyorem la seva mirada franca, la parla fluïda i generosa, sempre ràpida en la resposta, gran comunicadora, amb qui era fàcil establir lligams afectius.

Les idees, els pensaments i els sentiments, brollaven impetuosos, cercant la ploma, dirigida al full immaculat, posant negre sobre blanc, línea rere línea, omplin llibretes, que ella guardava com a tresors ordenats primorosament en lleixes.

D’esperit assedegat cercava l’aigua de la font profunda de l’ànima, i aquesta generosa brollava segons la demanda, i en el seu cas abassegador.

Independent, amiga sincera, gaudia de l’afecte de tot aquell amb qui tractava.

Dono gràcies per haver-la conegut. La seva llum i el seu amor, romandran per sempre dins el meu cor.

Carme Marquès
01/.12/.08



R E S U R E C C I Ó N

pintura de Montserrat Gudiol


Ya no hay muros que oprimen
Ni ruge la fiera hincando sus garras.
Cayeron las rejas que ardientes mordían.
Mi carne gélida no oye, ni siente,
no tiene respuesta.
Alrededor, solo luz cegadora,
agua limpia que fluye,
manantial que brota purificador
en lo hondo del alma.


Carmen Marquès
26/. 11/.08



dimecres, 3 de desembre del 2008

Breu història d'una amistat


Un càlid somriure des del cel, ets tu Consol?





Quan encara era una adolescent ja llegia amb desfici i m’hagués agradat escriure, però la meva timidesa m’impedia fer-ho.

Tan sols vaig escriure un parell d’articles a la revista que la meva escola publicava cada final de curs.

Després, per coses de la vida, mai no vaig tenir temps ni ganes d’escriure.

Fins que una vegada arribada a la jubilació, com que era sòcia de la Cooperativa Rocaguinarda, em vaig assabentar que farien unes classes d’escriptura, anomenades "taller d’escriptura creativa" —era l’any 2000—coordinades per la Consol Sánchez.

De seguida em van agradar; la Consol no era una mestra exigent, ans al contrari, deia: "deixeu-vos anar", "escriviu el que us surti, no s’ha de tenir por mai d’escriure".

Ens vam fer amigues i cada dilluns ens trobàvem de set a nou, per llegir el que havíem escrit a casa i, després, treballar en grup.

Mai no ens va fallar, només el 2006, quan li van detectar un càncer de còlon, ens va haver de deixar soles, però sempre ens donava les consignes per escriure

Vam anar alguns dies a fer classes a casa seva quan es trobava millor. Mai no ens va refusar, la seva veu sempre era amical i estava contenta parlant amb nosaltres.

Semblava que se n’havia sortit, però el setembre següent li van anunciar que s’havia escampat una mica, però que no patís, que se’n sortiria.

Han estat tres anys de molt de sofriment, però sempre es va mostrar amb molta enteresa i amabilitat.

Va lluitar tant com va poder, però la químio ja no li feia res, i va renunciar a seguir. Sento no haver pogut veure-la abans de morir, no va poder ser; però estic segura que ara deu ser feliç.

Maria Lluïsa

1.12.2208

ADÉU CONSOL




Adéu, Consol, dona lluminosa que ens has acompanyat en el camí de les lletres, que t’has lliurat, generosa, als vents de la vida i de l’amor, que has lluitat i estimat amb franquesa i amb valor.


Recordaré la teva veu clara i serena, que es feia apassionada quan llegies en veu alta textos que t’agradaven especialment. Llavors s’alçava més intesa i solemne, vivint i recreant cada frase, cada vers. La literatura et transformava, hi nedaves com peix a l’aigua, cercant sempre nous mots que et fessin vibrar, i després ens els oferies, com el pescador que ha trobat al fons marí un tresor antic i que no es pot resistir a ensenyar-lo, a compartir-lo, amb la il·lusió d’un infant, amb la saviesa d’un avi.


La teva presència dinàmica i senzilla feia dels tallers un lloc especial. Sabies trobar sempre un comentari encoratjador i aconseguies que fins i tot les més tímides s’anessin descloent de mica en mica, fins a expressar sobre el paper bocinets de la seva ànima. Has fet que moltes obrissin camins interiors que no sabien que petjarien. Gràcies, Consol, per aquest regal, pel teu mestratge.


Et fascinava aquesta o aquella paraula. Les paraules, sempre les paraules; però sobretot els sentiments i els pensaments de les persones que hi havia al darrere. Cercant una vegada i una altra els ressons secrets que uneixen les experiències dels homes i les dones, que els fan créixer i comprendre.


El teu camí de dolor també el vas compartir, explicant amb delicadesa i valor la llarga lluita a què et lliuraves. I ara nosaltres compartim finalment la pena de quedar-nos sense tu, sense la teva amistat.


Pensem en tu i, pensant-hi, escrivim. Segur que això també t’agradaria.


Ara ja lentament te’n vas cap a la terra dels records, però vibra encara en l’aire el caliu dels moments i els mots que hem compartit.


Coral

Barcelona, 1 de desembre de 2008