El meu pare, durant la guerra,
eixa guerra tan cruel i fratricida
que assolà la nostra terra
i ens va desfer als catalans la vida,
resultà ferit i, a l ´hospital
el menjar era molt magre, sort en tenia del pa.
Cada dia en rebia un, ben sà i natural,
pa de munició, que en deien xusco, bastant gran.
La mare i jo, per a estar-nos ben aprop
d´ell, havíem anat a viure a Vidreres,
dels avis materns casa pairal,
a tres quilòmetrers de Caldes, per solitàries carreteres,
doncs el Balneari Prats, en tan bell lloc,
l´havien convertit per als ferits, en hospital
i totes dues hi anàvem cada dia caminant,
per a veure el pare una estona i mostrar-li nostre amor.
La mare, feble i prima, jo amb sis anys d´edat,
ella, de passar gana, de massa treballar i sofrir.
Jo, convalescent del tifus, el cap al zero afaitat,
però contentes totes dues, de veure´l cada matí.
El pare, en menjar-se el xusco tan bo,
recordava la seva filla, tímida, entenimentada
que, tant en pluja com en sol,
feia amb la mare la llarga caminada.
No tenia germans, ni amiguets, ni joguines;
amb les presses de sortir de Barcelona.
a casa van quedar el cavall de cartró, l´ós i les nines
i, guiat pel seu afecte, en va fer una de bona...!
Algú del poble tenia un gosset de color rosa,
de peluix, peludet, petit i bufó,
amb unes orelles castanyes, ben poca cosa
i uns ullets negres, rodons com agulles...
El pare ja va tenir la solució.
Com que la gana era molta,
tot ho canviaven per pa,
al pare no li va costar gaire aquesta volta,
("ja en menjaré l´endemà")
-"El volcanviar per un xusco? " i tot el dia no en tastà,
però ja tenia una joguina per a la filla.
Quins sacrificis no fa
un pare per sa pubilla?
i, el meu, de més bon no n´hi ha...!
Al gos, quin nom li vàrem posar?
No ho heu endevinat encara?
No podia pas dir-se d´altra mena
que "Xusco", com el que no menjà el pare
perquè amb el de peluix jugués la seva nena
i que, ben contenta, amb ell sol hi vaig jugar
i, perquè ho entenia més que jo, d´emoció va plorar la mare.
Després de tantes angoixes i penes que he passat,
encara el meu "Xusco" em fa companyia,
ara que tan sola m´he quedat
i me´l miro amb anyorança cada dia,
al costat dels retrats dels pares col.locat...
Oh, si encara fossin amb mí, quin goig tindria
Montserrat Fortuny
