EL SECRET

Ella dormia profundament.

En Gabriel, repenjat en un colze, va estar-se una estona mirant sense ressentiment el seu cabell embullat i la seva boca mig oberta, sentint la seva respiració pregona. Així que va tenir a la vida un amor d’aquests: un home havia mort per ella. Totes les suposicions esdevenien vanes car no tenia veritats tangibles on sustentar les hipòtesis que li acudien, empaitant-se, embolicant-lo en un dèdal de possibilitats que era incapaç de destriar. Ningú, tret d’ella, podria aclarir-li la veritable dissort que li emmetzinà la vida. Sabia,també, que ella no li ho explicaria, que això només formava part del seu jo intern i que com més intentés arrabassar- li la veritat més de pressa la perdria.

No sabia si seria capaç de continuar al seu costat sense aconseguir saber. La decisió de compartir la vida amb un secret com aquell se li feia molt difícil. Estava segur que encara que ara ho acceptés, hi hauria sempre la possibilitat de retreure-li la falta de confiança, la nosa que s’havia interposat entre tots dos.

La va mirar,així, tal com estava ara després de l’abraçada, i tots els dubtes es van fer fonedissos. Es va dir que el que importava era la vida a partir d’aquell moment. Es va arrecerar al seu costat, una mà en el maluc d’ella per gaudir del contacte de la pell que una estona abans l’havia embogit i, així, lentament es va deixar emportar i va notar que la seva ànima queia lenta en l’endormiscament en sentir caure la neu tènue sobre l’univers i caure tènue la neu, com el descens de l’última Posta, sobre tots els vius i sobre els morts.

Núria Soler
16- 4- 2007

RONDALLES D'HIVERN

El fred intens havia retornat i cobert l’entorn d’un silenci que només es podia sentir a l’hivern .Havien desaparegut els ocells, la silueta dels arbres era blanca, fruit del gel acumulat a les branques i als troncs, les teulades de les cases eren tan sols petites elevacions en la capa de neu. De lluny no es distingia el poblet ni les fumeres que exhalaven les xemeneies, dintre de les cases la gent seguíem la mateixa rutina de cada hivern, no per repetida més suportable.

La malenconia s’apoderava de les ànimes, dels cossos,fins i tot dels objectes inanimats. No hi havia possibilitat de sortir del avorriment més absolut que us pugeu-ho imaginar. Només una cosa esperàvem amb delit: l’arribada de la nit. Al voltant de la llar de foc s’improvisaven històries, algunes basades en fets reals que normalment explicaven els més vells de la família. Any rere any repetien les mateixes narracions però sempre eren diferents, petits detalls afegits les canviaven i això feia que fossin esperades una vegada i una altra. Els infants les seguíem àvids i repetíem les preguntes que havíem fet l’hivern anterior perquè ja havíem après que la resposta no era mai igual i aquest fet ens les feia atractives.

Després venien les invencions del pare. Hauria estat un magnífic rondallaire,si mai s’hi hagués pogut dedicar. Tenia una magnífica capacitat fabuladora i tant petits com grans l’escoltavem embadalits. Les més admirades eren les que feien referència al món animal. Guineus, llops, ossos, i altres habitants del mon que ens envoltava eren protagonistes d’aventures fantàstiques: els animals parlaven i l’home en feia les diferents veus, talment fossin humans. Es deixava portar per la imaginació i no tenia aturador. Quantes vegades havia de deixar pendent el final per a l’endemà. – Estratagema calculada per fer que el dia següent passés una mica més de pressa -.

La mare no solia intervenir amb freqüència i quan ho feia era per contar-nos coses de la seva joventut, de quan tenia quinze o setze anys, d’abans de conèixer el pare. Era l’única que parlava de fets reals, fets de la seva vida que semblava enyorar. Aleshores jo no ho entenia però ara que m’he tornat gran com ella si que ho entenc, i tant que ho entenc!

Així, d`història en història apareixien els primers ocells que saltaven per les les branques nues de les pomeres de l’hort. Aquells animalons eren la nostra alegria més gran, corríem d’una finestra a l’altra per no perdre’ns cap detall de les cabrioles que els mascles feien per agradar les femelles i aparellar-se .Així quan l’escalfor de la primavera desfés la neu i brotessin els arbres ells farien el niu i el cercle de la vida renaixeria i podríem sortir de casa i viure les nostres pròpies aventures que passats els anys explicaríem primer als fills i després als néts.

No sé si per bé o per mal la vida ha canviat tant des d’aleshores, que ja no hi ha rondalles a la vora del foc, i aquí em teniu, escrivint un tros d’infantesa en un paper en blanc.

Núria Soler