Un home sense braços va trucar a la porta del meu pis a la fi de vendre’m una foto de casa meva, de la que havia estat la meva casa d’estiueig durant molts anys.
La duia penjada del coll dins d’una bossa de plàstic transparent curosament agafada amb un d’aquests cordons de colors que aguanten moltes ulleres.
La foto reproduïa la casa tal com havia estat sempre però totalment folrada d’una heura que jo havia plantat el mateix any que va morir el meu fill i que jo no vaig tenir temps de veure desenvolupar-se en tota la seva plenitud.
Ara les seves parets s’amagaven púdicament sota una catifa verda que solament deixava a la vista les finestres que semblaven ferides blanques sobre un fons verd.
Sorpresa pel que veien els meus ulls, vaig fer entrar al meu pis a l’home sense braços tot preguntant-li qui era i que volia de mi.
Em va respondre que el seu nom era el de menys i després d’agrair-me que el volgués atendre em va explicar que la seva pretensió, en realitat, no era la de vendre’m la foto de la casa en qüestió, però que com no sabia com presentar-se sense que em malfiés, va optar per aquesta sortida.
Em va explicar que ell no tenia braços de naixement, donat que quan estava embarassada a la seva mare els metges li havien receptat unes medecines que eren la causa de la seva malformació.
Va créixer, em va explicar, amb la mirada trista de qui es veu diferent i els seus pares que volien el millor per al seu fill, havien optat per comprar una casa amb jardí ales afores de la ciutat, on poguessin tenir animals de companyia a la fi de procurar que fos el més feliç possible.
Cada cop més encuriosida, li vaig oferir de prendre alguna cosa, però adonant-me del que significava el que havia dit, vaig demanar-li excuses donat que vaig pensar que sense mans, malament es podia beure el que jo li oferia.
Ell acostumat com estava a les reaccions de la gent va respondre que no em preocupés que acceptaria molt gustosament un té sempre que li oferís amb una canyeta per poder-se’l beure.
Un cop amb el té davant nostre va prosseguir amb el seu discurs explicant el motiu de la seva visita.
La veritat és que la volia conèixer - va dir-me - i donar les gràcies ja que havia estat la seva casa havia trobar la pau interior i la felicitat de gaudir del que la vida li atorgava. La casa desprenia i desprèn amor, va dir, i es va sentir tan ben acollit quan hi va anar a viure que es va sentir renéixer.
Mai no s’havia sentit sol allà donat que on no arribava ell ho feia el seu amic invisible, un esperit burleta i divertit que tenia el seu cau entre les seves parets.
La meva cara va reflectir tal perplexitat que l’home sense braços, es va posar a riure tot dient – No penseu que estic boig, el meu amic l’esperit burleta, em va explicar que en vida havia habitat en la que ara era casa meva i que va ser la seva mare qui havia vestit d’alegria i amor i s’hi sentia tant bé que quan va partir a d’altres estadis de vida, mai no va anar-se’n del tot i una part d’ell va escollir quedar-s’hi.
De cop, tota emoció que un ésser humà és capaç de sentir, li va humitejar el cor i dues llàgrimes calentes li van relliscar cara avall, lliures com el vent. Com tota persona que careix d’un dels seus cinc sentits, aquest cop el tacte, se li havien desenvolupat d’altres capacitats que els humans comuns tant distrets en el brogit de les nostres vides, ni somniàvem, la de connectar amb aquelles persones que alguna vegada havien compartit la vida amb nosaltres.
Quan vaig anar a donar-li les gràcies per les seves paraules, el meu visitant ja s’havia aixecat de la cadira i em deia adéu des de la porta del carrer que amb la sorpresa de la seva arribada, havia quedat oberta.
La duia penjada del coll dins d’una bossa de plàstic transparent curosament agafada amb un d’aquests cordons de colors que aguanten moltes ulleres.
La foto reproduïa la casa tal com havia estat sempre però totalment folrada d’una heura que jo havia plantat el mateix any que va morir el meu fill i que jo no vaig tenir temps de veure desenvolupar-se en tota la seva plenitud.
Ara les seves parets s’amagaven púdicament sota una catifa verda que solament deixava a la vista les finestres que semblaven ferides blanques sobre un fons verd.
Sorpresa pel que veien els meus ulls, vaig fer entrar al meu pis a l’home sense braços tot preguntant-li qui era i que volia de mi.
Em va respondre que el seu nom era el de menys i després d’agrair-me que el volgués atendre em va explicar que la seva pretensió, en realitat, no era la de vendre’m la foto de la casa en qüestió, però que com no sabia com presentar-se sense que em malfiés, va optar per aquesta sortida.
Em va explicar que ell no tenia braços de naixement, donat que quan estava embarassada a la seva mare els metges li havien receptat unes medecines que eren la causa de la seva malformació.
Va créixer, em va explicar, amb la mirada trista de qui es veu diferent i els seus pares que volien el millor per al seu fill, havien optat per comprar una casa amb jardí ales afores de la ciutat, on poguessin tenir animals de companyia a la fi de procurar que fos el més feliç possible.
Cada cop més encuriosida, li vaig oferir de prendre alguna cosa, però adonant-me del que significava el que havia dit, vaig demanar-li excuses donat que vaig pensar que sense mans, malament es podia beure el que jo li oferia.
Ell acostumat com estava a les reaccions de la gent va respondre que no em preocupés que acceptaria molt gustosament un té sempre que li oferís amb una canyeta per poder-se’l beure.
Un cop amb el té davant nostre va prosseguir amb el seu discurs explicant el motiu de la seva visita.
La veritat és que la volia conèixer - va dir-me - i donar les gràcies ja que havia estat la seva casa havia trobar la pau interior i la felicitat de gaudir del que la vida li atorgava. La casa desprenia i desprèn amor, va dir, i es va sentir tan ben acollit quan hi va anar a viure que es va sentir renéixer.
Mai no s’havia sentit sol allà donat que on no arribava ell ho feia el seu amic invisible, un esperit burleta i divertit que tenia el seu cau entre les seves parets.
La meva cara va reflectir tal perplexitat que l’home sense braços, es va posar a riure tot dient – No penseu que estic boig, el meu amic l’esperit burleta, em va explicar que en vida havia habitat en la que ara era casa meva i que va ser la seva mare qui havia vestit d’alegria i amor i s’hi sentia tant bé que quan va partir a d’altres estadis de vida, mai no va anar-se’n del tot i una part d’ell va escollir quedar-s’hi.
De cop, tota emoció que un ésser humà és capaç de sentir, li va humitejar el cor i dues llàgrimes calentes li van relliscar cara avall, lliures com el vent. Com tota persona que careix d’un dels seus cinc sentits, aquest cop el tacte, se li havien desenvolupat d’altres capacitats que els humans comuns tant distrets en el brogit de les nostres vides, ni somniàvem, la de connectar amb aquelles persones que alguna vegada havien compartit la vida amb nosaltres.
Quan vaig anar a donar-li les gràcies per les seves paraules, el meu visitant ja s’havia aixecat de la cadira i em deia adéu des de la porta del carrer que amb la sorpresa de la seva arribada, havia quedat oberta.
Carme Martín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada