Ai!, qui pogués amb hàbil gest,
empresonar la càlida llum d’una mirada,
mut alfabet, llenguatge del desig,
que ve de lluny i no coneix distàncies.
Subtil esguard sensual conqueridor,
estrany perfum que els meus sentis embriaga;
màgic genet íntim com el dolor
que amb mut accent al llom del vent cavalca.
Dolça alenada que nia en el meu pit,
i no demana permís per ser-hi hoste.
Súplica intensa t’eleves com un crit
obrint estances que no tenien portes.
Aquest neguit que no coneix cap llei,
m’amara el cor i l’omple de nostàlgia.
¡Quant temps perdut si tu no estàs amb mi!
L’avui és curt, hem de cremar distàncies.
Carme Martín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada