El fred intens havia retornat i cobert l’entorn d’un silenci que només es podia sentir a l’hivern .Havien desaparegut els ocells, la silueta dels arbres era blanca, fruit del gel acumulat a les branques i als troncs, les teulades de les cases eren tan sols petites elevacions en la capa de neu. De lluny no es distingia el poblet ni les fumeres que exhalaven les xemeneies, dintre de les cases la gent seguíem la mateixa rutina de cada hivern, no per repetida més suportable.
La malenconia s’apoderava de les ànimes, dels cossos,fins i tot dels objectes inanimats. No hi havia possibilitat de sortir del avorriment més absolut que us pugeu-ho imaginar. Només una cosa esperàvem amb delit: l’arribada de la nit. Al voltant de la llar de foc s’improvisaven històries, algunes basades en fets reals que normalment explicaven els més vells de la família. Any rere any repetien les mateixes narracions però sempre eren diferents, petits detalls afegits les canviaven i això feia que fossin esperades una vegada i una altra. Els infants les seguíem àvids i repetíem les preguntes que havíem fet l’hivern anterior perquè ja havíem après que la resposta no era mai igual i aquest fet ens les feia atractives.
Després venien les invencions del pare. Hauria estat un magnífic rondallaire,si mai s’hi hagués pogut dedicar. Tenia una magnífica capacitat fabuladora i tant petits com grans l’escoltavem embadalits. Les més admirades eren les que feien referència al món animal. Guineus, llops, ossos, i altres habitants del mon que ens envoltava eren protagonistes d’aventures fantàstiques: els animals parlaven i l’home en feia les diferents veus, talment fossin humans. Es deixava portar per la imaginació i no tenia aturador. Quantes vegades havia de deixar pendent el final per a l’endemà. – Estratagema calculada per fer que el dia següent passés una mica més de pressa -.
La mare no solia intervenir amb freqüència i quan ho feia era per contar-nos coses de la seva joventut, de quan tenia quinze o setze anys, d’abans de conèixer el pare. Era l’única que parlava de fets reals, fets de la seva vida que semblava enyorar. Aleshores jo no ho entenia però ara que m’he tornat gran com ella si que ho entenc, i tant que ho entenc!
Així, d`història en història apareixien els primers ocells que saltaven per les les branques nues de les pomeres de l’hort. Aquells animalons eren la nostra alegria més gran, corríem d’una finestra a l’altra per no perdre’ns cap detall de les cabrioles que els mascles feien per agradar les femelles i aparellar-se .Així quan l’escalfor de la primavera desfés la neu i brotessin els arbres ells farien el niu i el cercle de la vida renaixeria i podríem sortir de casa i viure les nostres pròpies aventures que passats els anys explicaríem primer als fills i després als néts.
No sé si per bé o per mal la vida ha canviat tant des d’aleshores, que ja no hi ha rondalles a la vora del foc, i aquí em teniu, escrivint un tros d’infantesa en un paper en blanc.
Núria Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada